Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2006

PASSOS DE BALL

Sonava una música lleugera en la seva imaginació i els seus peus la van convidar a ballar, però ella no duia posades les sabates adequades. Sense voler, vivia amb el pas canviat. Constantment la vida li escopia a la cara mentides amb trastorn de personalitat que es creien veritats absolutes i paraules esmolades que li tallaven els llavis, i ella intentava enverinar la crueltat dels dies bevent metzina de fantasia, mentre practicava passos de ball. Esgotada de tot, es va aturar a descansar una estona en els braços d’un venedor de somnis que es feien realitat. Mentre ella somiava truites en silenci, el carmí dels seus llavis li va confessar que tenia por d’enamorar-se. I ell, amb molta cura, es va amagar dins d’ella per fer-li pessigolles a l’ànima. Va ser llavors quan l’aprenent de ballarina li va prometre que no ploraria mai més. Va ser llavors quan, en els braços d’un venedor de somnis que es feien realitat, ella es va riure de les seves pròpies llàgrimes. I de tots els passos de bal…

TRES-CENTS SEIXANTA-CINC

Enfilo els neguits en una agulla i la llenço dins del paller d’un pessebre itinerant que s’acomiada fins l’any vinent. Ordeno els instants ja viscuts en un àlbum de fotos que guardo en un prestatge de la meva ment.Els desitjos i les emocions s’esvaloten i tanco la porta del meu cor per apaivagar el soroll. Comprovo que, dins la guardiola, hi continuen dormint les paraules d’amor que estalvio poc a poc per fer-les servir quan arribi l’ocasió. Tot és a punt. Crec que ja és hora d’obrir les finestres perquè entrin els propers tres-cents seixanta-cinc dies de la meva vida. Vestits de blanc i negre, mida quartilla, format calendari.

SANTA INNOCÈNCIA

CERCLES

(..."tu em completes"...)

DINS LA BUTXACA

Dins la butxaca duc
totes les hores
que no he dormit.
I un despertar,
entre els dits.

GLOBOS PINCHADOS

Estallan los globos de colores que había hinchado con la ilusión que contenía en sus pulmones, pinchados por la aguja invisible de la decepción. Desea con toda el alma desaparecer, diluirse como azúcar en su infusión para endulzar de alguna manera ese momento que le sabe amargo.

Y sueña sin ganas con regalos repetidos que se olvidan con facilidad en cualquier rincón. Hoy la feliz navidad ya no le parece tan feliz. Sólo desea pasar página de una vez y acabar con este capítulo tan extraño.

B.O.N N.A.D.A.L

BesosmulticOlorsdeNotesmusicalsenlaNitvestidADefredAtzuriLlumd'estel

* Abans que aquests dies se m'engoleixin... bon nadal a tots els que passeu per aquí!

SENSE SOMIAR-TE

La nit em tortura esmicolant-se en quarts d’hora que duren vint minuts. Castigada sense somiar-te, em copio cent vegades a la pissarra de la meva pròpia pell, pautada per arrugues i cicatrius. I, en despertar, de mi ja només en resta una simple seqüència de paraules atrapada entre les incomptables línies que solquen el palmell de les meves mans.

UNA MICA DE NADAL

Les nits de desembre guardo una mica de Nadal en cada butxaca del calendari d’advent. Surto a atrapar els teus somnis amb un caçapapallones per classificar-los per colors al dia següent. I els inventariem, juntament amb les il·lusions, en aquella primera carta als Reis que aconsegueixes escriure tu sol.
Com deia, les nits de desembre guardo una mica de Nadal en cada butxaca del calendari d’advent. I en cada porus de la pell. En cada batec del cor. En cada bola de cristall.

MALSON PARANOIDE

Fi de la jornada laboral de nou a cinc. Tanco el meu armariet de vestuari després de desar-hi la disfressa d’inepte. Em poso l’abric, em col·loco el cervell al seu lloc. Torno a ser jo. De tornada a casa, m’aturo a mirar com unes quantes ovelles que es tenyeixen intencionadament d’un negre pseudointel·lectual formen una cua que serpenteja fins a la caixa del supermercat d’idees barates que hi ha a la cantonada. Obert vint-i-quatre hores tres-cents seixanta-cinc dies l’any. La gran oferta del dia: es venen a pes idees originals. Per la flaire que se sent des del carrer, hom diria que es tracta d’una partida defectuosa, en mal estat, però la pituïtària de la borregada no distingeix la ferum de corromput. El seu olfacte està més que acostumat a la pudor de la banalitat.
Reprenc el pas i, com cada tarda, em pregunto per què m’agrada tant sentir la carícia del fred al rostre. Pel passeig formigues de colors van i vénen, deixant rere seu un rastre de paraules caigudes en desuetud embolicades…

OHNE WORT

Se m’endormisca l’amor
entre els dits
mentre escric
amb la tinta de la nit,
en el blanc silenci del teu cos,
cal·ligrames sense paraules.
Ohne Wort.

FI DE TRAJECTE

La inèrcia d’una rutina absurda m’empenyia a continuar buscant-te per un camí llaurat de faltes d’ortografia i d’errades tipogràfiques. M’aturava a cada coma, a cada punt i seguit i, mentre durava la pausa, resseguia amb el dit la silueta de la teva imatge difusa que es dibuixava a contrallum sobre la paret blanca del pensament. Durant el viatge, de tant en tant ensopegava amb algun paràgraf escrit amb mala lletra però abillat amb una lucidesa absoluta, i devorava amb avidesa la brevetat de la seva lectura.
Ara que ja he deixat d’imaginar-te, t’escric els llavis, les mans, la mirada. Redacto la teva essència amb paraules que tenen gust a notes musicals, a llibres apilats, a ment inquieta, a tendresa mal dissimulada, en un intent d'escurçar el trajecte que hi ha entre l’adéu, el fins aviat i la propera parada: tu.

DIA DE CLASSE

A mesura que avança aquest llarg dia de classe, vaig aprenent a prescindir de tot allò que sembla imprescindible i no ho és. A no necessitar més del necessari. A prendre el pols al present mirant de reüll el passat. A jugar a fet a amagar amb l’enyorança. A respirar-te en petites dosis. A no cremar-me els dits amb la imaginació. A saber esperar-te. A enganyar la impaciència amb jocs de paraules. A assaborir els moments com si fossin caramels. A fer-me gran sense deixar de ser una nena.
I, durant la sempre curta hora del pati, jugaré a endevinar de quin color serà el somriure que em dibuixaràs a la boca quan m’aclaparis els sentits amb una sola paraula, i oblidi de cop totes aquestes lliçons que la vida intenta ensenyar-me.

LÒGICA

Aquesta nit podria calcular l’acceleració dels batecs del cor. La cadència de la respiració. Representar amb xifres la intensitat del moment. Cronometrar la velocitat dels pensaments. Determinar la salabror de les llàgrimes, la calidesa de la carícia, la dolçor del somriure, la tendresa d’una mirada. Quantificar el desig. Mesurar totes i cadascuna de les paraules que viatgen entre tu i jo.

Aquesta nit podria disposar de totes aquestes dades i, malgrat això, seria incapaç de resoldre l’enigma. Perquè no hi ha lògica en l’amor.

ONZE DEL DOTZE

Adéu, 3... Benvingut, 4!

SENSE LLUM

El tebi mormol del teu alè, foscor, em convida a dibuixar a cegues les línies del desig, el contorn del plaer sobre el plànol d’una pell que s’intueix amb les puntes dels dits, mentre violes el silenci de la meva boca amb el regust imaginari d’uns mots prohibits que se m’insinuen en una mirada d’atzabeja. Vull tancar ben fort els ulls inútils i adormits per evitar que les seves lletres s’escapin entre les pestanyes i es perdin en una nit humida d’ecos de sons indestriables i de veus que callen. I les paraules que malden per sortir se’m claven ben endins, esgarrapant-me suaument els racons del pensament, arrencant mil tonalitats diferents d’un èxtasi dolorós, inaccessible, que em pinta els sentits de colors impossibles. Opacs. Sense llum.

DIGUES-ME QUÈ LLEGEIXES...

El Pensador, company virtual inseparable des que una servidora va començar a escriure el seu blog, m’encomana una feina senzilla:
Instruccions: Agafa el llibre més proper. Obre’l per la pàgina 123. Troba la cinquena frase. Escriu l’oració juntament amb aquestes instruccions. Ull!, no busquis el llibre que més t’agradi, sinó el que tens al costat.
El resultat de la tasca és aquest:
“Un home jove dorm a la planura
ocre a la vora i blava en llunyania.”
L’únic llibre que habita el meu escriptori en aquests moments és una edició una mica atrotinada de Poesies de Màrius Torres. Lectura obligatòria del darrer tema de Literatura Catalana Contemporània I. Un llibre que serà llegit per qüestions de feina, no per plaer, com tots els que han reposat –i reposaran– al costat del meu ordinador. El veritable plaer de llegir m’espera als vespres assegut a la tauleta de nit.
Ara toca triar cinc persones que vulguin compartir les seves lectures, les quals podrien ser en Martí, en Jordi, en Litus, Octubrina i

PASSEJAR

Passejar per la ciutat anònima de les mil i una cares de la mà càlida d’un amic i d’una conversa agradable.
Passejar entre la gent. Entre el vent d’una tardor tardana. Entre llibres orfes de poesia. Més tard, al tren, entre imatges delicioses de dones que llegeixen, alienes al perill que representen.
Passejar per carrers que em duen a casa i que tornen a esdevenir, com cada any, cementiris improvisats de milers de fulles que han perdut l’ànima. Miro les branques nues, despullades. Com les dels meus arbres. Aquells que creixen a la meva ment, que pinto sobre el paper i que esperen que algun dia arribi la primavera a la meva vida per deixar de somiar amb fulles de color verd.
(Gràcies, Miquel)

BERENA

Gemecs de pa amb vi i sucre.
Carícies de galeta.
Besos de cafè i xocolata.
Petites morts de magdalena.
Lentament.
Mossec a mossec.
Cargolats l’un en l’altre,
es mengen la tarda sencera.

VERITATS

Aquest matí -imperfecte- el mirall m’ha fet llengotes i m’ha insultat amb el meu propi reflex.

He pogut comprovar que els miralls no tenen pèls a la llengua.

CONSTRUEIXO NITS

Construeixo nits apilant els somnis que no somio, els que no recordo, els que s’envolen, els que es queden adherits a les parpelles, els que m’encenen el cos, els que passegen pel sostre de l’habitació, els que s’amaguen entre els llençols, els que em fan somriure, els que em deixen inquieta.
Basteixo ponts onírics fets de son i vellut negre per creuar el buit que s’obre cada vespre. Mentre somio desperta que acariciem plegats la pell d’un matí perfecte.

GRIS

Piet Mondrian, Gray tree (1911)

Te’n vas.
I plouen grisos del cel.Sense tu
sóc un arbre nu
a l’antull de l’hivern.

MALS ENDREÇOS

Al calaix dels mals endreços, hi guardo fulls de calendari esgrogueïts, dies grisos rebregats i marcits, paraules podrides de no fer-les servir, petons oblidats que fan olor de ranci, promeses escrites en paper cuixé amb tinta deleble, hores perdudes mirant les musaranyes, claus que mai han obert cap porta, neguits enfilats en una agulla perduda en un paller, trencaclosques d’una sola peça, cançons que han perdut les notes musicals, colors fotografiats en blanc i negre... i una part de mi.

DEFECTE DE FÀBRICA

Un hospital d’una gran ciutat. Matinada de dilluns. Se senten crits i gemecs a les quatre sales de part. Tres nens i una nena. Fins aquí normalitat absoluta, tret del fet que tots han nascut amb un post-it enganxat al front amb una mena de missatge en clau, cadascun d’ells amb un de diferent: “No et casis mai!”, “No et moris sense tastar els peus de porc de Ca la Roser de Centelles!”, “Ves a nedar a la platja una nit de lluna plena” i “Si algun cop viatges en avió, compra’t un paracaigudes”. Experts de tot el món es reuneixen per estudiar el fenomen i intentar esbrinar l’enigma que s’amaga darrere d’aquests senyals tan estranys. La cimera té lloc a Centelles i ja s’ha reservat taula a Ca la Roser.
El cel. Oficina de reencarnacions. Matinada de dilluns. El director reparteix crits a tort i a dret als funcionaris capcots que estaven a càrrec de les instal·lacions durant aquell torn. En el moment en què s’ha espatllat el detector de records, post-its i objectes personals, quatre ànimes qu…

PARAULES MÀGIQUES

Diumenge passat el meu fill va començar la seva pròpia col·lecció de paraules. Ja en té unes quantes, escrites en petits papers que vaig trobant pels racons de casa. Deuen ser paraules màgiques perquè cada cop que me'n trobo una, damunt del sofà o sota la taula, desapareixen les cabòries i només tinc ganes de somriure.

A CONTRACORRENT

→ → → → → → → → → → →
→ → → → → → → → → → →
→ → → → → → → → → → →
→ → → → → (!) ← → → → →
→ → → → → → → → → → →
→ → → → → → → → → → →
→ → → → → → → → → → →Es va haver d'infiltrar dissimuladament en la rutina per poder descobrir si hi havia algú que també anés a contracorrent, com ella. La vida no la va decebre; ben al contrari: la va sorprendre agradablement fent que hi topés de cara.

EN CAS D'EMERGÈNCIA

Els dies en què el meu grau d’estupidesa sobrepassa el límit permès sona una alarma estrident al cervell i es tanca la boca automàticament, evitant així que pugui dir alguna cosa de la qual em pugui penedir, fins que el meu grau de lucidesa es recupera i anul·la els efectes de la manca d’enteniment.
Els dies en què el meu grau de lucidesa supera els nivells habituals sona una altra alarma -igual d’estrident- al cervell i també es tanca la boca automàticament, evitant així que pugui dir alguna cosa de la qual em pugui penedir, fins que el meu grau d’estupidesa s’estabilitza i contraresta l’excés de claredat.
M’he adonat, però, que en ambdós casos el sistema de seguretat és insuficient: necessito instal·lar un altre mecanisme automàtic que, en cas d’emergència, paralitzi els meus dits i no em permeti escriure. O que talli immediatament la connexió a Internet. Per impedir que publiqui posts com aquest.

EFERVESCENT

Mentre miro com es desfà el comprimit de Supradyn al got d’aigua, penso en l’efervescència d’alguns moments. Com la vida et fa pessigolles a l’estómac quan entra en contacte amb certs elements. Només cal un silenci, una mirada, el tacte d’una mà o la carícia d’una sola paraula o, simplement, un petit detall per provocar una reacció en cadena dels sentiments i notar com s’omple de bombolles el teu univers. Instants després, però, s’apaivaga el soroll de les emocions per donar pas a una calma incòmoda, estranya.

Torno a mirar el got de vidre, ara tèrbol. No hi ha rastre del comprimit. El resultat de tot plegat és una aigua de borratges, una mena de caldo de cultiu dels records que bec d’un sol glop per intentar no sentir aquell regust amarg, de vegades agredolç, de l’enyorança.

MILLÁS Y YO

Últimamente me acuesto con Juan José Millás pero entre nosotros no hay sexo: sólo le permito que me excite las neuronas.

Pollo asado






Recuerdo, como si hubiera sido ayer, la primera vez que vi un pollo asado: estaba dando vueltas en un asador, junto a otros compañeros de infortunio, y supe que se trataba de eso, de un pollo asado, porque lo había visto dibujado mil veces en las historietas de Carpanta. Carpanta era un hambriento de tebeo que vivía debajo de un puente y que siempre soñaba con pollos asados. Su creador, José Escobar, acaba de morir sin conocer seguramente la influencia que en la imaginería de toda una generación tuvieron sus pollos asados.

El pollo asado pasó del tebeo a la realidad gracias a los piensos compuestos. Hasta entonces había sido una comida de ricos, porque sacar un buen pollo adelante era tan caro como proporcionar una carrera universitaria a los hijos. O sea, que lo que yo conocí, más que un pollo propiamente dicho, fue la bisutería del pollo. Con los piensos …

PROVEÏDOR DE SOMRIURES

Entre assentament i assentament, em pregunto com et comptabilitzaria a tu dins de la meva vida.

No ho tinc gaire clar.

Els somriures són un immobilitzat material o immaterial?

OBJECTES PERDUTS

Va entrar a l’oficina d’objectes perduts. Ja no sabia on buscar més i va pensar que allà, potser la hi trobaria. Es va adreçar al funcionari per formular la seva petició i aquest, després d’escoltar-lo amb una atenció fingida, el va convidar amb un gest tot desganat a furgar entre les andròmines que s’amuntegaven als prestatges, amb un dit de pols o més; tot depenia del temps que portaven allà esperant que algú les reclamés.
Va passejar la mirada per tots aquells objectes abandonats i es va adonar de la quantitat de coses que la gent pot arribar a perdre: el cap, la vista, el temps, el tren, una aposta, els papers, el punt, la paciència, la virginitat, els nervis, la partida, el seny, l’interès...
Cansat de buscar entre piles de paraigües atrotinats i rellotges sense busques, va abandonar la recerca: a l’oficina d’objectes perduts, no hi era la fe que va perdre, sense adonar-se, un dia qualsevol. Però en el seu lloc es va emportar sota el braç una mica d’esperança que havia trobat, perd…

SILENCI

El pas d'un àngel
L’hora del pati de les paraules
Una becaina del pensament
L’espai entre paràgrafs
Un parèntesi que s'obre
Uns ulls que es tanquen
Arma diplomàtica
Bandera blanca
Pau(sa)
.
.
.

(neixen silencis a les puntes dels dits i moren a la meva boca)

LECTURA OBLIGATÒRIA

M’endinso en tu i sento el frec de la pell de les paraules. L’olor dels sentiments. Com es dilaten les pupil·les dels sentits. Com s’accelera el pols de la ment.
I la tarda del meu cos esdevé antull de prosa de l’instint. De poesia de pensament vertical.

CAMINS

Em vessa el teu record
pels descosits
de la pell.
I regalims de tu
creuen aquest cos erm
teixint una fina
teranyina
de camins.
Tots,
sense excepció,
et duen al final de mi.

LIQUIDACIÓ

* Trobar la peça del trencaclosques que falta i escriure un final feliç.
* Menjar la cirera del pastís i creure que, per un instant, el món és dolç i vermell.
* Ficar-se la tarda de diumenge a la butxaca i celebrar la victòria de la batalla contra la tristor.
* Tocar amb els dits les notes d’un ritme que t’atrapa i sentir el seu tacte màgic.
* Resoldre la incògnita de l’equació del desig i elevar el resultat fins a l’infinit.
* Deixar que la imaginació vessi dels límits d’un llit i inventar-te amb cada bes.
* Vestir un cos nu amb paraules i despullar somnis de paper.
Penja desitjos i records amb xinxetes de colors en un tauler de suro col·locat a l’aparador de la seva botiga. Ven a preu de saldo els moments perfectes que va inventar per a ell, ara que ja s’ha acabat l’amor. Liquidació per canvi d’orientació.

EL DESIL·LUSIONISTA

Des de l’altra banda de la taula de despatx, el funcionari li dirigia la paraula amb un to de veu neutre, sense emoció, sense apartar la vista de la pantalla, trencant amb cada pregunta la monotonia del tecleig de l’ordinador. Ell l’observava amb satisfacció, com l’artista que admira la seva obra, mentre esperava una a una les seves preguntes.
- Nom?- Vicenç Colomer, per servir-lo.
- Professió?
- Desil·lusionista.
- Com ha dit? Desil·lusionista? – li va demanar el funcionari, desvetllant-se del seu ensopiment i dirigint-li la mirada. Va ser llavors quan ell, per primer cop, va poder veure els seus ulls grisos, tristos, mancats de brillantor.
- Sí, senyor. Això mateix.
- No la tenim classificada aquesta feina als nostres arxius. I en què consisteix exactament?
- Doncs en llevar la il·lusió a la gent. Som els encarregats de fer públics els trucs de màgia dels il·lusionistes, d’esguerrar les sorpreses, d’explicar el final de les pel·lícules, de dir als nens que els Reis d’Orient i el Pare Noel …

FANTASIAR

En un món de fantasia, deixaria que comptessis les meves pigues. Que les classifiquessis per grandària. Que n’inventessis constel·lacions i els posessis nom. Que imaginessis que són taques de cafè o de xocolata i que intentessis esborrar-les amb la punta de la llengua. I després voldria que em fessis l’amor. Per tornar a desordenar-les totes i començar de nou.

DISSET DE L'ONZE

Set-cents vint dies de vida d’un univers privat.
Cinc-centes notes penjades a les parets d’un blog.
Quatre mil tres-centes vint peces de trencaclosques.
Cent vuitanta rampells aparcats en zona blava.
Disset.
De l’onze.
Avui plouen números amb sentit.
Xifres amb una calidesa estranya.
Serà perquè fan olor a aniversari.

RECICLATGE

A casa, reciclem sentiments i estats d’ànim. Els petons ja fets van al contenidor groc, juntament amb somriures brillants de llauna i carícies de plàstic; els moments de fragilitat, al del vidre; els avions de paper on viatgen les mirades, els silencis i les paraules, al de color blau. I la resta –la felicitat, els neguits, les inquietuds, l’amor... i totes les abraçades- la deixem al cubell del material orgànic per fer-ne compost i així adobar les plantes de la terrassa, que reguem amb les nostres llàgrimes, per més endavant poder collir un ram de flors plenes d’esperança.

BUGADA

Omplo la rentadora. Un tap de sabó especial i una mica de suavitzant. Agafo una cadira, m’assec davant de la màquina i, com si d’una televisió es tractés, m’empasso el programa sencer de delicats. Darrera volta de tambor. Final feliç i un The end escrit amb gotes d’aigua. Amb el cove ple i el sol ben alt al cel surto al terrat, on m’espera l’espectacle circense d’un arc iris de plàstic que fa funambulismes a la corda fluixa d’un estenedor rovellat. Aplaudeixo les agulles, que es deixen caure a les meves mans i m’ajuden a estendre al sol, una a una, antigues cartes de paper ben blanc pigades de paraules d'amor. Netes d’oblit i de pols.

EMPENYEM DIES

Empenyem dies amb els peus feixucs
desafiant les durícies del fracàs.
El defalliment és un mur tan alt
que escanya el corriol de llum.

És d'hora encara. Encara hi ha temps
d'esmicolar la trampa de runa i pols
per cercar la sortida amb fortalesa.

Esgarrapa l'arrebossada paret
que et té clos
a cops de desig. De vida.

Guida Alzina, Dicotomia amb blaus

ROBAR TEMPS AL TEMPS

Vam intentar robar una mica de temps per poder estar més estona junts però no ens en vam sortir. Érem uns simples aficionats i l’únic que vam aconseguir és que tres quarts de quatre ens perseguissin pels carrers enrevessats del mecanisme d’un rellotge. Els quinze minuts restants ens van ajudar a escapar, amagant-nos dins d’una fàbrica de tic-tacs, però les busques ens van assenyalar a l’hora en punt. El temps no perdona, ja ho saps, així que ens va condemnar a treballs forçats.

Ara ens dediquem a recollir les hores mortes que cauen a l’esfera del rellotge, separats per un interval de mitja hora, i a les nits maquinem plans secrets per intentar matar el temps, ajaguts als nostres respectius llits, després de desitjar-nos bona nit: tu, des de la cel•la número dotze; jo, des de la número sis.

ENS TRAIEM LES SABATES

Ens traiem les sabates
per caminar els somnis
amb petjades de record.

De sobte, un malson
se'ns clava
als talons
deixant arestes vives
en el solc de l'oblit.

Per a molts, és la fi,
d'altres, senyal de lluita.

Guida Alzina, Dicotomia amb blaus

CARAMELS

Presumia de ser una font inesgotable d’optimisme. El seu secret: una quantitat ingent, un nombre indefinit d’incomptables píndoles de colors amb aquest estat d’ànim com a principi actiu, fruit d’una herència provinent d’un oncle seu, de nom Franz, inventor resident a Copenhague.

La tarda ha esdevingut grisa i pensa en prendre una pastilla, per notar aquell formigueig agradable que comença a les puntes dels dits i que s'instal·la a l'estómac, fent-li brillar els ulls. Però per més que regira calaixos i armaris, per més que busca a les butxaques, no n’apareix cap ni una, de pastilla miraculosa. Intenta fer memòria i, de sobte, recorda que aquest matí s’ha descuidat aquell enorme pot de vidre sobre la tauleta de nit: no l’ha tornat a desar al seu amagatall. Abans que el seu cap comenci a imaginar les possibles conseqüències d'aquella distracció, sent com la veu d'ell la crida des del saló.

Víctima d’una sobredosi de felicitat inconscient, el seu marit la mira amb delit, amb…

TITELLES

Jo, putxinel·li. Tu, marioneta.
L’amor ens esperava amagat entre les bambolines d’un teatre de titelles.
Tu, Romeu. Jo, Julieta.
I la mort ens va trobar al final de la darrera escena.
Fora guant. Compte amb els fils. Cadascú a la seva maleta.

SOPES DE LLETRES

Capvespre. Olor de llar de foc encesa i de camamilla als carrers. Són les nou tocades, i s’escampen per l’aire, rotundes, amb el soroll de les campanes. Sento un dolor al pit: novembre enfonsa les mans en mi per plantar la seva llavor. Aviat brotaran els primers llucs de dies de calendari, negres i vermells sobre un fons blanc. I les seves arrels cercaran aliment en aquest fred que s’ha instal·lat al cor malgrat prendre, nit rere nit, les sopes de lletres que cuinen els meus dits mentre em pentinen les pestanyes i cusen amb fil de tela d’aranya, puntada a puntada, mots de purpurina als llavis i escates de plata a la pell.

FLASSADA

Ja són aquí les nits de fred que s’amaga sota el matalàs o entre els llençols. De llits massa amples per a un sol cos. De peus gelats que no troben consol en la tebior d’una altra pell. D’escalfor de bossa d’aigua calenta. De coixins que et parlen a cau d’orella i que et canten cançons de bressol per no sentir el soroll de l’absència.

Ja són aquí les nits de fred i d’insomni. D’ulls oberts que debanen el fil d’unes hores de llum somorta al compàs del rellotge per teixir una flassada d’abraçades de llana dolça i calenta.

DESTERRADA

Només tinc permís per somiar en blanc i negre. Dret per fer una sola trucada. Demanar un únic desig al geni de la làmpada màgica.

Abans de passar una temporada desterrada a la cara oculta de la lluna, vivint a l’ombra dels teus ulls, et diré que no em calen colors per somiar amb tu. Que només recordo el teu número de telèfon. I que desitjo que, a la tornada, m’esperis a la porta amb un ram de paraules escrites per a mi i un “t’he trobat a faltar” penjat a la solapa.

INVENTARI

Cançons enllaunades. Somnis amb vestit de diumenge. Desitjos escrits a mà sobre la pell. Catifes voladores plenes de paraules i ocells amb plomes de paper que envaeixen el meu espai aeri. Una flor embolicada en paper de plata. Polaroids de tots els meus amants. Un val per un somriure gratis amagat entre les crispetes del cine. Una guspira de llum encastada en un anell de plàstic. Un bagul ple de records. Flascons amb essència d’il·lusió. Unes quantes neurones dins de cotxes de joguina fent cua en una autopista de colors.
Suma y sigue.
Avui faig inventari d’existències al magatzem de la meva ment.

DINERS

Hipoteco la meva vida. Empenyoro els petons més tendres. Poso a la venda la meva mirada i el meu somriure. No sé quant en podria treure per les meves mans i les seves carícies. Hauria de fixar un preu per als meus pensaments. Em pregunto si algú estaria interessat en comprar els meus records.

Maleïts diners...

DESCOBRIMENTS

Era inquietant i excitant alhora, com ho eren totes les novetats a aquella edat. Es tractava del darrer descobriment que havíem fet i tota l’escola n’anava plena: tothom es delia per ficar el dit en aquell forat. La primera impressió que t’enduies era una mica llefiscosa però la sensació resultant era d’allò més agradable i plaentera. Després, un cop passada l’emoció i el nerviosisme inicials, et menjaves lentament aquell pa de pessic tendre i gustós, que et deixava un rastre inconfusible de sucre als llavis i al dit, i els llepaves amb fruïció.
Va haver-hi un temps en què oblidàvem la cartera, però no els donuts. Jo, encara hi ha dies que jugo a imaginar-me el gust que tenia el forat.

FEBRE

Amagar-me sota la flassada i que el somni s’estengui per la meva pell com un bàlsam reparador, atenuant aquest mal que mortifica el meu cos. Clavar un senyal d’stop a l’inici de la carretera que va de la meva ment al cor i aturar els pensaments –i el seu soroll- durant uns instants. Perquè avui em fa mal pensar. Em fa mal sentir. Em fa mal tot.

COMPTE ENRERE

Sent com avui mor una mica més. Enverina l’aire que respira amb la desídia que desprèn el cos. Deixa que les mans de la soledat estrenyin un xic més el seu coll. La veu s’adorm i les paraules broten per les puntes dels dits, per l’esguard líquid dels seus ulls, contaminant el seny amb un pensament ben fosc. I sent com avui mor una mica més, mentre el somriure s’enfonsa lentament en un rostre arrugat de pell basta i apagada, clavant-se en el fons d’una mirada de cristall translúcid, sense color.

passió de paper

Parets de vidre. Peixera sense aigua. Nedar en una calma estranya feta de remor de converses callades i respiracions pausades, de frec de pàgines de llibres, de carícies sense passió dedicades al teclat d’un ordinador. Algú intenta trencar la tensió d’aquest succedani de silenci forçós però, al temple de les paraules, aquestes neixen mudes, sense sons. Aquí, a la biblioteca, només parlen les mirades.

En un racó, aliens a tot el que passa al seu voltant, es devoren amb els ulls; es fan l’amor amb els dits. Hores més tard, exhausts després d’una lectura apassionada, en tornar a obrir-lo per la primera plana, el llibre li xiuxiueja ben fluix, a cau d’orella: “Llegeix-me. Llegeix-me un altre cop”.

truc de màgia

Desembolica, amb extrema cura, una imatge que la seva imaginació va dibuixar per a ella un vespre d’estiu. Amb un pessic de màgia i uns quants mots.

“La nit als plecs d’una faldilla plena de petons”

a la teva platja

Torno a la teva platja
al teu ventre buit
m'hi esperes ho sé
als teus dits quan miro els teus dits
a la teva platja plens de la tarda

Torno a la teva platja
al teu ventre nu
m'hi abraces ho sé
als teus ulls quan miro els teus ulls
a la teva platja plens de la tarda

Torno a la teva platja
al teu ventre calm
als teus dits quan miro els teus dits
al teu esguard de sorra
al teu ventre a la tarda

Roger Costa-Pau

mosques

Observa, amb una mena de tristor indefinida, la mosca grossa, negra i verda, tonta. Que molesta amb la seva bonior, tot xocant insistentment contra el vidre de la finestra. Potser perquè li recorda a ella mateixa. Perquè encara hi ha matins que es desperta amb ganes de canviar el món. I se sent com la mosca grossa, negra i verda, tonta. Que creu, il·lusa, que algun dia podrà trencar el vidre i travessar la finestra.

LA HORA DEL PATIO

Mientras se columpia en un rayo de sol, cierra los ojos y siente el vértigo de su imaginación. La adrenalina de sus palabras. La velocidad de sus pensamientos.
Mientras se columpia en un rayo de sol, nota como fluye la sangre por su cuerpo celeste. Como su reloj biológico acumula horas de chocolate que se derriten con el paso del tiempo, endulzando la piel de sus sueños.
Mientras se columpia en un rayo de sol, mira de reojo una nube del pasado que se acerca peligrosamente a su presente. Amenaza lluvia. Los columpios desaparecen. Se acabó la hora del patio. Vuelve a la vida real. Vuelve.

DRECERA

Estimar-te.
I arreplegar les engrunes d’amor escampades per la pell
amb un suau moviment -disfressat de carícia-
i guardar-les a la butxaca del pensament.
Estimar-te.
I, abans que la son m’enverini els sentits,
escapar-me pels descosits del cos
i deixar un rastre de petits bocins que travessi la nit. Estimar-te.
I seure al final d’una drecera que espero que
algun dia et torni a dur cap a mi.

S.O.S

Hoy necesito uno de tus trucos de magia para encontrar mi sonrisa.No recuerdo dónde la guardé ayer.

PETONS AMBULANTS

Com cada dijous a la tarda es posa un mocador de seda al cap per recollir-se els cabells i, amb un pintallavis imaginari, es pinta una boca de color cirera i un somriure de melmelada de gerd. Instal·la la parada ambulant a la cantonada de la plaça, sota l’alzina, i reparteix entre els nens que surten de l’escola els seus petons fets de llavors de magrana i grills de taronja dins de paperines fabricades amb fulls plens de contes i poemes que escriu a estones perdudes. Li agrada sentir com les rialles de la canalla li fan pessigolles a les orelles, i contemplar com desfilen cap a casa deixant al seu pas un rastre de cromos, aventures i innocència mentre un regalim dolç de paper xop de suc i tinta negra -l’essència dels seus petons ambulants- s’escola entre els dits petits i acaba morint a la punta de la llengua.

LEXEMA + MORFEMA

Amants i amor es fonen en una sola arrel, esbarriant morfemes pels clots de la pell. A partir d'espores i lletres, creixen mots de colors entre els plecs del temps, i la nit esdevé un jardí de veus en flor que conjuguen formes verbals amb aroma a sexe i a bes.
Amar. Amant. Amat. Amada...

TANCAT PER DEFUNCIÓ

El matí que va morir la seva nit perfecta, les campanes van tocar a morts.
I el seu cos va decidir no obrir els ulls aquell dia en senyal de dol.

UN RACÓ DE CEL

Ja no queda res al nostre racó de cel. S’ho han endut tot: els núvols de cotó, les carícies de seda, les paraules d’amor, la pluja de paper, les promeses de colors... Tot per no pagar la quota mensual d’amor al banc dels sentiments. El cor se’ns va anar marcint poc a poc fins que va deixar de produir la matèria primera necessària per viure en aquest món, i els estalvis que guardàvem en un calaix i la xavalla de les butxaques es van esgotar ràpidament, més aviat del que ens pensàvem. I un matí de juliol, mentre esmorzàvem, ens vàrem adonar que se’ns havia acabat l’amor. Que havíem perdut l’esperança i, amb ella, les claus de la felicitat. Les del nostre racó de cel.

L'ESQUENA DE LES PARAULES

Ja no vénen a trobar-la. Ja no troba consol en elles.
S’acomiada de la primera persona. I de la tercera.
Abandona el darrer refugi. No vol mirar enrere.
Definitivament, les paraules li han donat l’esquena.

NINGÚ EN CONCRET

Aquesta nit tinc ganes de sortir de bracet de ningú en concret i que em regali una capsa assortida d’adjectius i pronoms indefinits que no tenen gust a res. Prendre alcohol que s’evapora en sortir de l’ampolla i ballar al ritme d’una música que no sona. Tornar a casa amb una copa de menys de bracet de ningú en concret i fer l’amor de forma inclassificable i incoherent, per despertar sola al dia següent i trobar a la tauleta un número de telèfon que no existeix apuntat en un paper.

SLIPPERY WHEN WET

Atenció. Aneu amb compte.

El terra del blog està mullat fins a l'1 de novembre.

Perquè em rellisqui la política.

DEFORMACIÓ PROFESSIONAL

Dia D. Hora H. Lloc L. Un home espera fent una cigarreta. Mira el rellotge, dóna un cop d’ull al seu voltant per assegurar-se que està completament sol, es treu una sabata, n’extreu una antena, i pitja botons com si truqués per telèfon.
“On ets, subjecte S?” –pregunta en veu baixa- “Que fem tard al teatre T!”
“Ja vinc, ja vinc...” –contesta l’altre, en el mateix to de veu- “Estic prenent un cafè C al bar B. No m’ha seguit ningú. Escolta, tu t’has plantejat algun cop per què parlem i actuem d’aquesta manera tan absurda?”
“No, però suposo que, després de tants anys fent d’espies, això nostre deu ser deformació professional...”

SUSHI

Sopen en un restaurant japonès mentre ell, un escriptor de cert renom, li explica un conte sorgit de la seva imaginació desbordant. Una història de nens, de submarins casolans, de peixos i de mar. L’escolta, el mira i se sent bé. I, tot contemplant com fa girar el sushi dins la salsa de soja, se sorprèn desitjant ser peix per nedar a la seva boca.