OBJECTES PERDUTS


Va entrar a l’oficina d’objectes perduts. Ja no sabia on buscar més i va pensar que allà, potser la hi trobaria. Es va adreçar al funcionari per formular la seva petició i aquest, després d’escoltar-lo amb una atenció fingida, el va convidar amb un gest tot desganat a furgar entre les andròmines que s’amuntegaven als prestatges, amb un dit de pols o més; tot depenia del temps que portaven allà esperant que algú les reclamés.

Va passejar la mirada per tots aquells objectes abandonats i es va adonar de la quantitat de coses que la gent pot arribar a perdre: el cap, la vista, el temps, el tren, una aposta, els papers, el punt, la paciència, la virginitat, els nervis, la partida, el seny, l’interès...

Cansat de buscar entre piles de paraigües atrotinats i rellotges sense busques, va abandonar la recerca: a l’oficina d’objectes perduts, no hi era la fe que va perdre, sense adonar-se, un dia qualsevol. Però en el seu lloc es va emportar sota el braç una mica d’esperança que havia trobat, perduda, en un racó.

4 comentaris

  1. Darrerament els contes tenen com un regust de cafè, oi? Amb un parell de carquinyolis i ratafia per acabar-ho d'amanir :)

    ResponElimina
  2. Melangiosament tendre bitxo.
    Esperançadamnet brillant.
    Com la primera rosella en un camp de blat.

    Petó. :)

    ResponElimina
  3. Em faria por entrar en aquesta oficina d'objectes perduts: potser trobaria tantes coses que ja ni recordo que he perdut. És clar que si arribés a veure aquesta esperança... Però potser se la va emportar tota...

    ResponElimina
  4. I mentre hi ha esperança hi ha vida...o era al revés? ;-)

    ResponElimina

© an ↔ na
Maira Gall