T'HE COMPRAT UN NOM PER CADA COSA

Perquè no em caps al diccionari,
t'anomene tota nova i reclame un nom exacte
per cada pas d'aquest pont que s'estén imperceptible
entre un bosc de perquès sense resposta.

Perquè vull fixar-te quan no hi ets,
perquè res no és prou contra els museus de l'instant,
perquè no tinc cap present que em baste,
t'he construït
un diccionari impacient.

Josep Lluís Roig, El somrís de les carreteres secundàries

PARAULES

Les paraules,
com una tortura.
Com grans de sorra que es fiquen
entre la carn i l’ungla.
Sal a la nafra.
Dolors petits, crits d’agulla.

Les paraules,
com una disfressa oportuna.

AGENDA


Davant meu, un any per estrenar. Tres-cents seixanta-sis dies en blanc per tacar-los de cites, plans, projectes, números de telèfon, títols de llibres i retalls de poemes. I és que la vida s’escriu amb llapis, retolador, estilogràfica o bolígraf. Amb mots i gargots de color blau, vermell o negre que acaben esdevenint a curt termini bocins de la nostra pròpia biografia. Una agenda és un bonic lloc on viure i ser. Ben envoltats de fulls de paper que parlen de nosaltres amb veu de calendari.

IMPOSSIBLES

Creo que no te quiero,
que solamente quiero la imposibilidad
tan obvia de quererte
como la mano izquierda
enamorada de ese guante
que vive en la derecha.

Julio Cortázar, Salvo el crepúsculo

He demanat la lluna als Reis. Una lluna dibuixada amb fets i paraules. I estic segura que no me la duran malgrat haver-me portat bé.

TACA EN LA PARET


empassar-me sis mars en cada bes
lliurar-me de mans i de coixins
xuclar llimes verdes quan et palpo
rebregar-me el nou cervell en trenta crits
Mireia Vidal-Conte, Anomena'm nom

Arrenco claus de la paret on hauria de penjar tots els quadres que mai pintaré i planto llavors d’idees dins dels forats buits. Mastego paraules. Aspiro imatges surrealistes. M’injecto melodies noves per via intravenosa. En plena sobredosi de sentiment, imagino que estic feta de traç, de pols de grafit, i que un regust de poesia em dibuixa el nas i la boca. Sóc una dona de línies isòbares que resulten de la unió de les pigues imparelles de la meva pell. I esborro amb el dit aquest esboç minimalista de mi. Aquesta tarda de Nadal esdevinc una taca en la paret on hauria de penjar tots els quadres que mai pintaré.

MALDESTRA

La meva boca
maldestra
no sap dir-te com t'estimo.
Llavors et parlo amb les mans,
amb els ulls,
amb la pell.
Et parlo en la llengua
-tendra i humida-
d’aquells que obliden tots els mots
en el desordre amnèsic
hipnòtic
del desig i el sexe.

La meva boca
maldestra
no sap dir-te com t'estimo.
Llavors t'escric pàgines en blanc,
silencis monosíl·labs,
pensaments bilingües,
carícies magnètiques.
T'escric aquest amor
sense tinta,
amb totes les seves lletres,
a l’abisme nu de la teva esquena.

VEO VEO

Avui és dia de regals. El meu fill me n’ha fet el primer: un bocí de matí preciós, tot adornat amb rialles, pessigolles i paraules del “Veo veo”. Aquelles que seran les seves noves joguines dormen sota el paper de colors, ben amagades, esperant que arribi la nit. I, mentre els seus ulls petits es van omplint d’impaciència i d’il·lusió nadalenca, jo m’atabalo perquè els meus petons, juganers, no es deixen embolicar. I encara no he trobat una caixa prou gran on encabir totes aquestes ganes d’estimar que tinc a dins. Avui és dia de regals. De fet, com cada dia, en despertar.

Veo veo... ¿Qué ves? Un Bon Nadal.

COSTURES

Tanco els ulls. Respiro profundament. Miro dins meu durant uns instants per veure de què estic feta. Sóc un cúmul de petites renúncies i victòries. De somnis desgastats i d’il·lusions noves de trinca dins d’una pell feta de dies i nits mal cosits. I de vegades em fa l’efecte que la vida se m’escapa per les costures.

QUEDA'T

Et diria
queda't
aquesta nit
amb mi

però això és casa teva
així que si em dius
queda't
aquesta nit
amb mi

només una vegada
només mirant-me als ulls
una vegada

queda't
aquesta nit
amb mi

sense cap protocol
sense obstacles ni excuses

només

queda't
aquesta nit
amb mi

jo et respondria
només una vegada
només mirant-te als ulls
una vegada
sense cap protocol
sense excuses ni obstacles
sense perdre un instant
una paraula

només una paraula
i passaria
aquesta nit sens lluna
aquesta nit sencera al teu costat

només si tu em diguessis
queda't
aquesta nit
amb mi

només una vegada
només mirant-me als ulls
una vegada...

Jordi Cienfuegos, L'àngel de la guarda és un mim que es diu ombra

MIQUES

Mentre aquest mal petit que tinc al cor es va multiplicant per si mateix, esfilagarso desig i enyor. Amb els fils teixeixo una xarxa de pescador per llençar-la a un mar que em parla amb mots d’escuma i veu de sal i escata. Vull capturar sinònims de tu, paraules amb sonoritat que esclaten dins la boca omplint-la de metralla de lletres que tenen el teu gust, però només recullo peixos de cartró folrats amb paper de plata. La tristor em fa miques; el que resta de mi cap dins d’una butxaca. Llàgrimes gelades, mirada de vidre, llavis ressecs, ungles trencades.

PREMIS

Gràcies. Al Pensador, a la persona que s'amaga a mitjanit, a en Barbollaire i a la nouvinguda Hypatia. I a tots els que passeu per aquest univers privat. Tots plegats feu que totes aquestes paraules tinguin valor.

NADAL: PLE, SI US PLAU


Aquest vespre, de camí cap a casa, el meu fill de quatre anys em diu que hi ha cases que són plenes de Nadal. Segons ell, la quantitat de Nadal que hi ha dins d'una llar és directament proporcional al nombre de llums que hi ha a la seva façana. La nostra, doncs, és ben buida d'esperit nadalenc.

Abans d'anar a dormir, entrada a l'agenda: demà dijous 13 de desembre, operació Las Vegas; objectiu: assaltar el basar xinès més proper.

TRENTA-CINC ONZES DE DESEMBRE


I continuo intentant escriure la vida amb bona lletra...

DMNG

El vent d’aquesta nit s’ha endut les vocals del diumenge i desperto enmig d’un dia sense sentit. Em bec el diari amb llet ben calent, i començo a llegir el cafè per la darrera plana, com sempre. Abandono la dissecció d’aquesta inèrcia de viure només començar: únicament trobo consonants entre les caselles blanques i negres d’un autodefinit sense definicions, ni motivacions ni perquès. Noto com se’m regira l’estómac. Avui el món gira massa ràpid. O potser és aquesta por de perdre't. O tots aquests somnis mal païts.

CONTAMINACIÓ

El fantasma apareix de tant en tant i passeja, amb els peus nus, pel terra gelat de l’habitació on dormen els dies pretèrits. Per l’asfalt de les nits vestides d’un silenci de color robí, bastides amb glops de vi amb regust de mot. Amb mossecs que arrenquen petits bocins d’un plaer que no coneixia. El fantasma camina sobre els vidres trencats d’un desig malaltís, deixant sobre el paviment un rastre boirós de tinta, sexe i saliva que no puc esborrar. Només intento que no m’enteli les paraules. Que no m’intoxiqui els sintagmes. Que no em contamini l’amor.

FEEL LIKE GOING HOME

Condueixo, cansada, de tornada cap a casa, on m’esperen el caliu, la tranquil·litat, la calma. És fosc i la carretera m’acull càlidament, com una vella amiga, malgrat estar ben humida. Mentre ressegueixo amb comoditat tots els seus viratges, engego la ràdio i comencen a sonar, una rere l’altra, cançons que posen en marxa el mecanisme de la memòria. Breument torno a sentir el regust de totes aquelles hores pintades amb somnis adolescents. I el pes de la distància que separa aquells dies i els d’avui; allò que anomenem “vida”. Al cap i a la fi, una carretera ben humida i plena de revolts que ara, cada nit, em duu cap a tu. Cap a casa.

HORES DESTIL·LADES

La tos em sacseja els pensaments i desordena les paraules. Els dies esdevenen líquids. Servit en copa alta, ben fred, em bec el cap de setmana, i em pugen al cap els retalls de temps compartit, tots els crits que he ofegat en la teva mirada i els calfreds que has estès sobre la meva pell aquesta tarda. Apago el llum d’aquest diumenge: ja no me’n queden més, d’hores destil·lades.

DIJOUS

Un a un, vaig deslligant els nusos que se’m fan a la gola mentre decideixo què fer de tot aquest enyor mal dissimulat que se m’acumula damunt les parpelles. M’espolso el confeti de la festa del teu cos, i trec les teranyines a aquest desig humit que se’m rovella. Sota la catifa, hi amago tots els dilluns, els dimarts i els dimecres. Dijous és el color amb què pinto les parets d’aquesta sala d’espera.

ESQUERDES

L’etern enemic torna a la càrrega. El temps ataca altre cop, tancant el cercle que m’envolta per deixar-me sense aire, o trencant totes les il·lusions i escampant-les per terra com nines sense cap. Però sempre acabo trobant una escletxa que em permet respirar. I els ànims per reconstruir els somnis, peça a peça, i continuar endavant. Malgrat es vegin les esquerdes.

MERRY CHRISTMAS

Tallem el vent de llauna amb la cisalla
dels udols llargs. Esgarrapem la sorra.
Lladruquegem la mar, la disfressada.

Gabriel Ferrater, Da nuces pueris

Davant els meus ulls s’estén el Nadal, escampat sobre la gespa. Heura de filferro, roba i paper. Verds, blancs i vermells s’enfilen lentament per les parets. Abans de dinar m’espolso el fals esperit nadalenc que han deixat cinc-centes postals al seu pas per les meves mans. Deixo que Ferrater se m’endugui lluny. Encara no estic preparada per al Nadal. Encara no.

RETALL DE TARDA

Llum d’ivori i aroma de magnòlia. La mirada embasta el record dels dies clars d’estiu en un retall de cel emperesit. La tarda es desfà sobre l’asfalt, la vida escapa per la finestra, la rutina m’espera a la cantonada.

POSTALS DES DE SILDÀVIA

Aquest vespre de diumenge dits i pensaments desafien el fred per dir-te que avui els adéus ja no em deixen un regust de tristor a la mirada. Que puc mirar enrere sense esdevenir estàtua de sal mentre ressegueixo tots aquests quilòmetres d’enyor que hi ha entre tu i jo, tot desfent el camí cap a casa. Que t’escric postals plenes de fonemes de xocolata amb el cor calent i les mans gelades des de la capital imaginària d’aquesta cambra freda, Sildàvia.

PETITA SIBÈRIA

Pesa l’aire d’aquest dilluns, pintat de gris plom i de cel d’hivern. Pesa el silenci d’aquesta habitació i esqueixa les ganes d’escriure. L’alè de les paraules es va glaçant lentament sobre la pell de mans i dits adormits pel fred. A la meva petita Sibèria el temps dibuixa estones breus amb batecs metàl·lics sobre el blanc de les parets.

MIRADA BREU

Conec la part de tu
que és un miracle.
Vull conèixer
la part de tu on et neixen
els àngels que t’envolten
quan somrius...

Jordi Cienfuegos, L’àngel de la guarda és un mim que es diu ombra

Hi ha un passat del qual et parlo sovint, tot acompanyant les paraules amb el caliu d'un bon vi mentre les imatges de la meva ment es projecten sobre el blanc d'un pany de paret. Hi ha un present ben viu dins meu, i m'agrada sentir la seva escalfor. I hi haurà un futur tacat, inevitablement, del teu color. Perquè ja res és -ni serà- igual després d'haver conegut la teva mirada breu.

7MANA

Dilluns, dimarts, dimecres.
Dijous i divendres.
El monstre del temps es vertebra
en dies que m’enganyen,
en hores fugisseres.
No hi ha pausa.
No hi ha treva.
Només un llit gran i fred
al final de la cursa cap al vespre
que faig meu a cops de somni
i retalls de dissabte i diumenge.

RESPLENDENT

BECAINES

Un trajecte de tren. Espai i temps concentrats dins d’un vagó i nosaltres, atrapats dins ell fins que arribem a la nostra estació de destí. Mentrestant, amb la llibertat minvada, no tenim més opció que observar, llegir, escoltar música o, senzillament, dormir. El moviment del tren ens bressola, ens pren lentament fins a caure dins del seu parany hipnòtic. I aquestes becaines sovint esdevenen metàfores de nosaltres mateixos; esborren tots els límits imposats per les regles de la bona educació i alliberen el veritable ésser que viu dins nostre. Hi ha qui s’abandona exageradament, qui s’expandeix de tal manera que, un cop conquerit l’espai propi, envaeix de forma subtil –o no- el territori veí, tot fent servir armes com els roncs i els fils de saliva que regalimen per la comissura dels llavis. N’hi ha d’altres, però, que tendeixen a anar encongint el cos, a concentrar-se en si mateixos, a voler passar desapercebuts, a adoptar aquella posició fetal dels dies sense maldecaps. Tu simplement recolzes el cap a un costat del seient i et deixes anar, en silenci. I contemplo com es relaxen els muscles. Com se t’endolceix el rostre. Et despertes sobtadament i em demanes de quina manera dorms al tren. Com tots. Com si fóssiu nens.

DANISH BUTTER COOKIES


En una capsa metàl·lica buida de galetes daneses que encara fa olor a mantega, hi guardo bocins de converses plenes de mots fluorescents. Hores gastades en llibres i cançons. Gargots de primers petons escrits amb faltes d’ortografia. Retalls de l’aire de la teva habitació i de l’amor que vam vessar sobre el llençol. Uns quants cromos repetits de la col·lecció de la meva vida. Fotos velades de moments desaprofitats. Un parell de batecs del teu cor. Claus que ja no obren cap porta però sí la bústia dels records. I un bon grapat d’il·lusions.

En una capsa metàl·lica buida de galetes daneses que encara fa olor a mantega, hi guardo el passat i el present. I el futur, encara desmuntat en peces de Lego de diferents mides i colors. En dies, hores, minuts i segons.

DIES QUE BADALLEN

He après a desafiar les nits.
A mirar-les de fit a fit.
A escorcollar-les amb la mirada.
Un cop netes de son, de fantasmes,
de pors i de llàgrimes,
no són res més que els dies que badallen.
I omplo de paraules aquests forats oberts
al cos nu de les hores nocturnes
per bressolar moments al ritme de versos manllevats.
Per apedaçar amb engrunes de poemes
tots els somnis que encara han de néixer.

EUREKA

“Dadme un punto de apoyo y moveré el mundo”. La frase con la que Arquímedes promocionaba su ley de la palanca ha salido a flote en mi mente esta mañana de sábado. Sin previo aviso, sin ton ni son, como si fuera un resto del naufragio en el mar de la memoria de todos aquellos años de escuela. Así que, mientras preparaba el café, he rescatado el trozo de madera donde grabé esas palabras ante la amenaza inminente de un examen de Ciencias. Sentada en la cocina, y dejando a un lado cuerpos sumergidos, palancas y poleas, pienso que el mundo real ya se mueve por sí solo, hasta demasiado rápido, diría. No necesita puntos de apoyo. Aquéllos que buscamos razones para que nuestro mundo interior no se venga abajo somos nosotros, sus habitantes, medio mareados y, en ocasiones, tan perdidos y desorientados entre tanto estrés y tanta duda que naufragamos -como todos aquellos años de escuela- en el mar de nuestra propia vida. Y pienso que tan sólo necesitamos una Biodramina. O alguien que nos indique dónde está el norte. O un punto de apoyo para que la palanca de Arquímedes nos levante el ánimo. O un buen café. Buenos días.

NUSOS, CRUÏLLES I VIARANYS

Per dir-ho clar, la llum és un parany.
Cap horitzó no em tempta com aquest
de ratlles lleus que traço jo mateix
i no em limita ni m'encercla. Clavo,
volenterós, les ungles a la nit
per obrir carreranys a tots els somnis.

Capfoguer, Miquel Martí i Pol

Una rutina plena de nusos, cruïlles i viaranys. Malgrat les dificultats, m'agrada resoldre els trencaclosques i passejar per aquests camins tan estrets i costeruts. Amb el cap ben alt. Perquè aquesta vida, de vegades esquerpa, és ben meva. Perquè l'he triada jo.

CRIPTOGRAMA

Avui no t’escriuré cap carta.
Ni cap poema.
Ni cap e-mail.
Avui t’he taral·lejat sota la dutxa.
T’he dibuixat sobre el mirall entelat.
T’he fet voltar amb l’escuma del cafè.

Avui no t’escriuré cap carta.
Ni cap poema.
Ni cap e-mail.
Avui no puc transformar-te en paraula.
Sóc incapaç de desxifrar aquest sentiment.

HORA DE COSTURA

Didal. Agulla. Tisora. Ulleres.
Cosir paraules
amb un fil de veu
a la tela d’una conversa
amb si mateixa.
Brodar soliloquis de seda.
Embastar pensaments esparsos,
tempestes d’idees,
sobre el blanc del paper.

ALVY SINGER


"El universo se expande"
Annie Hall (1977), Woody Allen
Pots estar tranquil, Alvy. Aquest, ara per ara, ja no*.
Li manca motivació.

* (per si algú no ho ha entès, tanco la paradeta i no sé quan tornaré a obrir)

CROWDED HOUSE*

When you come. Quan véns, apareixen submarins i pops de deu potes sobre la catifa del saló. Amaguem rialles infantils entre els llençols i ja no hi ha lloc per als peus freds. A la cuina, sopar per a dos, dinar per a tres. M’agrada tenir la casa plena*. When you come.

ESCLATS

“En les nits esportellades, els cels hivernals causen una intensa sensació de precisió freda. Les estrelles brillen rutilants, els seus espurneigs són aguts i punxants. La lluminositat vaga de la galàxia, que a l’estiu inunda el firmament com un llac incert, és ara una tènue cinta que anguileja, flotant, en el cel. Sobre l’obscuritat profunda, les estrelles semblen burinades; algunes tenen una presència fabulosa, una llum enlluernadora; els colors dels seus esclats fan fer un paper ridícul als més pretensiosos productes de la joieria i de la quincalleria. Només alguns esclats sorpresos en una mirada humana –en una mirada impossible d’oblidar– poden comparar-se a aquestes il·lusions de tendresa, que quasi sense voler atribuïm a aquests prodigiosos espurneigs. Altres estrelles brillen més plàcidament. Moltes es perden, en una imperceptible titil·lació, en el buit immens.”

Les hores, Josep Pla

Véns i m’esborres l’enyor que tots els vespres de la teva absència m’escriuen sobre la pell. A poc a poc, amb pas lent. La consciència s’evapora i el vertigen de tu m’obliga a tancar els ulls. S’apaguen tots els llums encesos en el buit immens d’aquesta nit freda. Excepte l’esclat de la teva mirada, impossible d’oblidar. Il·lusió de tendresa.

LLUMS I OMBRES


A la llum de la solitud, l’ombra de la tristor sembla encara més llarga.

BODAS DE PAPEL

Oriol i Maria. Javi y Lorena. Pere i Sílvia. Ja són marit i muller sobre el paper uns quants quilòmetres abans de segellar el compromís amb anells i promeses que un document els recordarà quan falli la memòria de l’amor. Després de la festa ningú pensa en retirar cartells i indicadors. Abandonats a la seva sort, sols el temps s’encarregarà d’anar esborrant lentament els vestigis del dia de l’inici d’un matrimoni que potser ha desaparegut abans que la tinta dels noms dels cònjuges sobre un vell llençol. I l’Oriol i la Maria, o el Javi i la Lorena, o el Pere i la Sílvia somriuen amargament en veure aquella pancarta -ja gairebé il·legible- mentre condueixen en silenci per la carretera que els ha dut, altre cop i sense poder evitar-ho, cap al record d’aquell dia feliç malgrat la pluja.

SARGITS


Els dies, de viure’ls, es foraden. Com les butxaques. O els mitjons. El pas de les hores n’esclareix el teixit, que cedeix sota el pes de petites renúncies i decepcions, i un exèrcit de forats diminuts capitanejat per ombres, absències, silencis i tristors desfila davant els ulls. És el moment de sargir els buits dels dies desgastats amb un fil fet d’il·lusions renovades. Cosir els forats amb tanta destresa que els dits, en explorar la roba, no en trobin cap, de sargit. Tan sols els dies de sempre, amb tacte de cotó i vestits de diumenge. I amb un lleuger aroma a tarda de divendres.

OCTUBRE

“El cel blau, rentat, s’ha presentat en la companyia d’uns blancs, lleugers, vaporosos, petits núvols errants. Les feines del dia s’han produït durant el matí, dins d’una llum forta i clara; a la tarda, han quedat com nimbats per una mòrbida, vaga, llum daurada. El pagès, arada en mà, ha fet la junta al pas de l’euga planturosa i mansa. Els ocells –les cuetes, els estornells– han dibuixat corbes fines, gracioses, al voltant de l’home i de l’animal. He sentit cruixir un carro en un camí carretal enfonsat. He vist passar un ramat al lluny, arrossegant un núvol de pols irisat. Els horitzons han tingut una claredat seca i precisa; les coses s’han dibuixat, en l’aire, amb una prodigiosa exactitud. Sobre el rectangle en pendent d’una vinya he vist com es movien, enfeinades, meravellosament precises, unes figuretes. Una verema tardana. Els raïms deuen ésser com panses. La tarda ha anat relliscant lentament, com una gota d’oli clar sobre un pla d’inclinació molt suau. Entre dues llums, veig desaparèixer, en la corba de la carretera, pedalejant una bicicleta, una bella silueta allargada. M’aturo un moment; encenc un cigarret; tot passa...”

Les hores, Josep Pla

Octubre. Els dies s’escurcen i la llum, diàfana, s’esforça –quan les boires li ho permeten– a treure brillantor a les hores que discorren fins al tombant de la tarda. L’ombra dels vespres esdevé més llarga i el fred ens pren el tacte dels dits, convidant-nos al retrobament amb les butxaques oblidades. Les llars de foc s’encenen, conquerint l’aire amb aquella olor de llenya cremada, i mantes i flassades surten dels armaris per embolicar els somnis amb la suavitat de la llana. Octubre em troba descobrint Pla i llegint-ne les primeres pàgines.

FORATS

Tinc fred al cor
i als peus.
Esgotat el darrer record
de l’escalfor de la teva veu,
sols em resten infinitius
per tapar els forats
per on s’escola el vent.

Tancar els ulls.
Pensar-te.
Voler-te molt.
Voler-te a prop.
Voler-te tant
que em tiben les costures d’aquest desig
mal embastat sobre la pell.

INVISIBLE SUN

Escriure. Anar més enllà del fet d'aplegar mots. Omplir pentagrames particulars amb la grafia del pensament. Composar, amb més o menys harmonia, petites cançons que parlen de nosaltres, de la matèria de què estem fets.

Vaig crear un univers ja fa temps. Un sistema solar de textos que giren al voltant d'un sol invisible que mai ha estat massa brillant. No, aquest univers privat no apareixerà a cap suplement cultural ni destacarà per la seva qualitat literària. No passarà de ser una petita llum penjada del capçal d'uns quants llits. Una llum que, de vegades, sembla voler apagar-se.

Vaig voler escriure. Però no he estat res més que una simple col·leccionista de paraules.

ÍCAR


Viatja per l’espai aeri de la seva vida amb el pilot automàtic desconnectat. Pren el timó amb les dues mans. Canvia de rumb sense perdre mai el nord. Acumula hores i hores de vol. No es descorda el cinturó malgrat deixar enrere les turbulències. I no s’acosta massa al sol. Per por a tornar a perdre les ales i caure.

UNIVERS DE SUCRE

ETCÈTERA

Massa ingènua, covarda, mediocre, transparent... Dubta. Podria continuar despullant-se per vestir amb adjectius -gens positius- cada punt suspensiu tatuat a la pell o amagar-se tímidament darrere la cortina indefinida d'un etcètera. Però és massa ingènua, covarda, mediocre, transparent...

MERCÈ

La memòria ha perdut la clau del temps i les hores llisquen sobre la pell aspra dels llibres vells. L’aire fa olor de sal i sol de tarda. Els porus dels sentits, ben oberts, respiren la calma d’aquesta llum a través del vidre net. Tasts de felicitat servida a temperatura ambient pel mòdic preu de dos tiquets. M’enredes entre els teus dits i ens barregem amb els carrers. Les places canten cançons. Els somnis viatgen en tren, i el final de la nit ens espera a l’última estació. Encantada d’haver-te conegut, Mercè.

ERASE THE DAY


Esborrar els dies escrits amb mala lletra. No deixar un sol gargot amb vida. I que la son, amb cal·ligrafia polida i neta, m'escrigui nits senceres de versos blancs a les parpelles.

PUNTS

El nom, a la part superior del full. Immediatament després, dos punts. El blanc de la pàgina es va tacant progressivament de punts i coma entre pensament i pensament. D'amistats de punt i seguit, de relacions de punt i a part. De moments farcits de punts suspensius on els silencis seuen a dubtar. De roses del vent que fan olor de punt cardinal. De punts de sutura que tanquen ferides. De punts morts i punts i final. De sentiments que esdevenen líquids en arribar al punt de fusió. D'instants que cremen, propers al punt d'ebullició. Punts de vista, punts cecs, punts de fuga de perspectives diferents. Paraules amb textura d'escuma, a punt de neu. Punts i més punts amb els quals anar dibuixant, a poc a poc, la silueta del meu text vital.

VIDES PLENES

Omplim la setmana de matins, migdies i tardes. Ens emplenem els dies d’esmorzars equilibrats, de dinars engolits a corre-cuita o amb sobretaula, i de sopars lleugers de iogurt o fruita. De retards de tren, de retencions de trànsit, d’emissores de ràdio, de diaris i notícies. De converses de telèfon, de clics de ratolí, de tic-tacs de rellotge, de mirades que naufraguen en pantalles planes. De bosses de supermercat, de motxilles escolars, de claus que obren les portes de casa. De roba bruta, de bugades, de vapor de planxa, de partits de futbol, de pel·lícules que ja hem vist diverses vegades. De treballs per entregar, de mobles que s’han de muntar, de quadres per penjar. D'asfalt de ciutat, de sorra de platja o de botes de muntanya.

Però cada vespre, amb la vida ja plena de gom a gom, abaixem les persianes i enfilem les escales que ens duen cap avall. Cap a les nits de llum tènue, de llit acollidor que ens acotxa amb llençols brodats amb les paraules d’un llibre. I, abans d’aclucar els ulls, treiem aquell minut que hem amagat a la butxaca per jugar a atrapar al vol un “bona nit”, un somriure i, a vegades, un petó.

GEOMETRIA

hi ha una geometria en tot el que et vull dir
una recerca muda en el flanc més àlgid del valor
sincerament, amor, paraules que em puguin fer d'alquímia
en aquest meu ventreig constant
del vol i de voler-te

Mireia Vidal-Conte, Anomena'm nom

L'ECO DELS TEUS DITS

Tot tibant del fil de converses inconnexes i fent-ne cabdells de paraules. Així et vaig conèixer. Provocant petits embolics fonètics que t’agrada enredar en la llengua de les imatges. Una llengua que després estires per desfermar tempestes de coloraines a les ninetes dels ulls. Aquell dia em vas xopar els sentits amb una pluja fina de mots muts que mai no m’has escrit a cau d’orella. Des de llavors m’assec a l’ampit de l’horabaixa a esperar que m’arribi l’eco dels teus dits i em parli de tu.

FILOLOGIA

traduir-te cara i carn
transportar filologia del temps de teu a meu
transformar-te en la llengua única que parlo
fer-te mot en un diccionari nou

Mireia Vidal-Conte, Anomena'm nom

ALQUIMISTA

La paraula i el seu contrari es nodreixen l’un de l’altre, el sentit positiu no tindria raó de ser sense el negatiu, sinònims i antònims comparteixen protagonisme... Aplegar idees amb les quals efectuar càlculs mentals. Operacions amb incògnites el resultat de les quals no és un nombre concret, ni abstracte, ni imaginari sinó un mot ple de significat. Enyor. Amor. Solitud. Felicitat. Insatisfacció. Tranquil·litat. Voler ser alquimista dels sentiments i barrejar l’essència de tots aquests ingredients per intentar trobar la mesura justa, la proporció exacta, la fórmula magistral que proporcioni l'estat d’ànim ideal. Finalment abandones la recerca en adonar-te, desesperat, que ets una víctima més dels capricis de l’atzar. Un simple funambulista que fa equilibris, dia rere dia, sobre una corda que no té final.

MESSAGE IN A BOTTLE













Recordo quan encara volia créixer.
El misteri m’esperava al fons de tots els contes,
els amics m’ovacionaven amb la gesta
d’apedregar un gat d’entre les bardisses.
Recordo quan els pares eren l’enciclopèdia
i em tallaven les ungles,
quan no sospitava que un dia
tindria un número de targeta de crèdit,
un NIF i un codi de barres al lloc de la felicitat.

Ara tots formem part de la mateixa derrota
i en tornar de la feina els parcs ja són tancats.

Amadeu Vidal Bonafont, Missatge en una ampolla trencada

DESÍDIA


Els sentits, desconnectats. Neutre, incolor, transparent, el temps flueix dins meu i em travessa sense deixar cap pòsit. Cap sediment. No hi ha marques ni empremtes. Res per degustar al final de la jornada. Res per compartir amb la solitud d’una cadira buida. Hi ha dies que no em ve de gust viure’ls.

VINT-I-UNA RAONS PER ESTIMAR-TE

21 things that I want in a lover. Vint-i-una. Ni una més, ni una menys. Alanis Morissette ho tenia clar i ho escampava als quatre vents ara fa cinc anys. Fer inventari d’allò que esperem de l’amor, demanar el currículum als possibles amants seria un trist intent de voler racionalitzar els sentiments, de posar paràmetres a la passió. Potser seria un motiu per fer-te titllar d’exigent. O una excusa per justificar la manca absoluta de vida social.

I és que l’amor és un joc de pesos i contrapesos. De peces que de vegades encaixen i de vegades no. De rodes dentades que engranen a la perfecció, sempre que es mantinguin ben greixades. És el promotor immobiliari que construeix castells en l’aire. És sentir de matinada el tacte suau i real de la seva mà descansant en la meva espatlla. La raó que t’empeny, enmig de la conversa, a deixar de respectar la distància de seguretat recomanada per l’amistat i encetar el diàleg entre els cossos dels amants. No, no crec que m’aturi mai a confeccionar aquesta llista: l’amor perdria tot el seu encant.

(DES)EQUILIBRI


(m'agrada saber que ets al meu costat)

DIES INVISIBLES

Hi ha dies invisibles que ens passen pel costat sense que ens n’adonem, com fantasmes. Dies que ens descuidem de tancar la gàbia del rellotge i el temps aprofita per marxar volant: les hores se’ns escapen de dos en dos, sense poder-les atrapar. I, quan hem travessat aquestes cortines de fum que ens duen d’amagat de dissabte a dilluns i obrim els ulls, ens sentim frustrats. Enganyats per la setmana. Estafats per la vida. Com avui. A aquestes alçades, d’aquest diumenge ja no ens queda ni el record del seu tacte a les mans. Potser, si ens afanyem, encara podrem trobar el rastre de la seva olor als llençols.

ARBRES


Els versos no són per vestir-nos, són
ones que juguen a la sorra amb peus
de l'infant que s'espiga; també esclaten
contra l'escullera de viure i tornen
o t'arrenquen les ungles de les mans.
Els versos són llar de foc o rosada,
però mai no són com el fum que es desfà
o com el fum que tot ho enterboleix.
I mai no esdevenen cendra, sinó
l'arbre que busques, el que no figura
als CD-roms ni les enciclopèdies:
l'arbre alt amb flors d'oceans on pots créixer.

Josep-Francesc Delgado, Els versos no són per vestir-nos

De petita m’agradava pujar als arbres. Enfilar-m’hi i romandre quieta, amagada entre les branques. En recordo un, on passava tardes senceres imaginant-me vestida de fulles i escoltant bocins de converses alienes d’ocells i de persones. M’agradaria tornar a trobar un arbre com aquell. Ben alt. Esbrinar quina olor fan les flors d’oceans. I créixer.

TOO MUCH REALITY



Una quarta part de cansament. Tres quartes parts de realitat i un toc de vitalitat esgotadora de nen de quatre anys. Avui no hi ha lloc per a nosaltres dos. Asseguda al sofà, hi ha moments que penso que la vida és un còctel que s’ha de beure ben fred per dissimular-ne aquell punt d’amargor.

NIT EN BLANC

Adormissada, amb la pell transparent i els sentits al descobert, m’arriba el murmuri d’un oceà inexistent. Pensaments de tacte humit, amb regust de somni, amb olor de sal. El balanceig de les hores. La veu compassada del campanar: la llum d’un far que em guia a través de la foscor fins a trenc d’alba. Fins a port segur. Avui t’estimaré sense tocar-te. Sense obrir els ulls. Sense imatges. Llegint en veu baixa cadascuna de les mil paraules que he escrit per a tu sobre una nit en blanc.

MIRATGES


La fragilitat es contempla al mirall. La mirada, calma; el somriure, franc. Que n’és, de bona, aquesta disfressa. Ni ella mateixa es reconeix sota el vestit de la normalitat.

* Light Switch, Robert Gober - Tate Modern Collection

LIFE GOES ON


Ahir seia sobre l'herba de Kensington Gardens. Avui desfaig maletes.
Ordenar. Classificar. Dosificar.
Records. Fotografies. Emocions.
Set dies inoblidables.
*(gràcies, Pato Lucas)

SIN PALABRAS


(per fi...)

FLORS I VIOLES


Què diferents que es veuen les coses a través –i després d’una copa de bon vi (Domaine de la Garde, 2005, Coteaux du Quercy, rosé).

* Home-made photo :)

EL PES DEL VIDRE


La pressió del pont al nas. L’abraçada de la barnilla a l’orella. Ja no sé mirar sense sentir la carícia freda del vidre als ulls. Lents convergents o divergents, còncaves o convexes, brutes o netes que afinen els contorns del món, que esmolen la realitat, que em retornen la nitidesa que vaig perdre entre lletres i nombres de guix un dia qualsevol d’escola. Sota la dictadura del cristall durant el dia; dins la presó de les parpelles durant la nit. De tant en tant, però, un instant de llibertat. Em deslliuro del pes del vidre en un acte de rebel·lia. No em calen ulleres per recórrer els límits del seu cos. O per somiar desperta.

PAS ENCORE

Je ne sais pas encore passer
à travers une ombre, comme on passe
dans une chambre d'hôtel, une salle d'attente
- ces liens minuscules du silence
enfoui en nous.

Je ne sais pas encore me perdre
dans ce qui vient
et ne reviendra pas
aller parmi ces jours sans nom, ces heures
où l'on ne trouve rien
à poser de nous-mêmes
mais dont nos mains gardent trace
comme d'inutiles déchirures.

Je ne sais pas encore donner

ni recevoir cette beauté
qui reparaît en nous, pour un instant
une éternité que l'on sait périssable.

Hélène Dorion, Je ne sais encore passer...

UNPLUG ME


plugged 7/7. 24/24. 365/365
please turn me off

TEMPESTA DE VERSOS

Gasté una hora pensando un verso
que la pluma no quiere escribir.
No obstante, él está aquí dentro
inquieto, vivo.

El está aquí dentro
y no quiere salir.
Pero la poesía de este momento
inunda mi vida entera.

Carlos Drummond de Andrade, Poesía

Vespre de tempesta, paraules vessades i versos que no volen sortir. Poemes no escrits com ombres xineses a la llum d'una espelma. La poesia, aquesta nit, com la veu afònica de moments viscuts que encén altre cop sentiments ja consumits.

ASTRONOMIA


Miro el cel de nit. Uneixo els punts amb una línia imaginària i escric constel·lacions de paraules tot cercant la carícia dels mots. El consol del poema. El do de l’oportunitat per trobar els versos que escauen a cada instant de mancança. Jocs de significats que encaixen perfectament dins l’espai buit que la necessitat i el desig ens han obert a la mirada o en algun lloc indefinit entre la pell i l’ànima. M’adono que, dins de la galàxia dels moments, hi ha una infinitat de poemes. O un poema infinit. Només cal seguir la línia de punts.

CRISTALL DE BOHÈMIA


Hi ha nits que voldria explicar, sense censura, tot el que li passa per dins. Esdevenir tan transparent que la por no trobi cap racó on amagar secrets. Però la pell es nega a desaparèixer i les paraules no gosen anar més enllà dels llavis o de la punta dels dits. És millor no treure l’embolcall que protegeix els sentiments. Potser es podrien trencar. Estan fets d’un cristall massa fi.

UN GLOBO, DOS GLOBOS, TRES GLOBOS

Ja queden lluny aquelles tardes farcides d’hores de jocs, berenars i deures d’escola en què ens enlairàvem del nostre particular món sobre un estel de color blanc o de la mà de tres globus. Tot saltant entre els núvols vàrem aprendre els adverbis de lloc amb Epi i Blas, a assaborir el gelat de pinya del Conde Draco, i a descobrir la poesia extravagant i de veu ronca d'aquella senyora gran anomenada Gloria Fuertes.

Pienso mesa y digo silla,
compro pan y me lo dejo,
lo que aprendo se me olvida,
lo que pasa es que te quiero.
La trilla lo dice todo;
y el mendigo en el alero,
el pez vuela por la sala
el toro sopla en el ruedo.
Entre Santander y Asturias
pasa un río, pasa un ciervo,
pasa un rebaño de santas,
pasa un peso.
Entre mi sangre y el llanto
hay un puente muy pequeño,
y por él no pasa nada,
lo que pasa es que te quiero.

Gloria Fuertes, Pienso mesa y digo silla

LLAMPEC


Llamp. Llampec. Gotes al vidre. Un, dos, tres... El tro. Cada cop més fort, cada cop més proper. La tarda va perdent llum mentre fuig amb la calor. Ballen les lletres del llibre damunt el llit. O tremolen els mots sobre el blanc de la pàgina, “del tot indefens(os) davant dels hostils imperis alienígenes”? El xàfec m’atrapa auscultant el brogit de la tempesta. El contorn de les cases es difumina; l’aigua dibuixa un nou riu. Llamp. Llampec. Gotes al vidre. Un, dos, tres... El tro. Cada cop més lluny, cada cop menys intens.

SOTA EL SOL DE DIUMENGE


Un tap de suro naufraga, resignat, un i altre cop en el doll d’aigua. Supervivent de la curiositat de tres ments amb mans plenes de dits petits i xops, finalment li arriba l’indult i el deixen reposar al sol de migdia mentre els ulls d’infant cerquen amb impaciència la propera víctima. Asseguda dins del cercle dels pares, m’agrada mirar-te. Veure com travesses contínuament la línia que separa l’adult del nen. Com sures entre els dos móns sense enfonsar-te, com el petit tap que ara descansa a redós dels jocs infantils. I no puc evitar somriure, malgrat sentir com tot el temps que ens havia concedit aquest diumenge s’escola ràpidament per l’eixidiu de la font. Mentre, a poc a poc, l’aigua es va tenyint del color de l’enyor.

BLAU DE MAR

“Va caure d’un núvol i es va estavellar contra el terra de la seva vida real. Es va fer mal. Després d’eixugar-se les llàgrimes i de curar-se les ferides, inicia el nou camí, trontollant però amb decisió. Mentre travessa indrets oblidats, deixats de banda fa temps, es va creuant amb cares conegudes que somriuen i caminen al seu costat per la sorra d’una platja durant una estona, acaronant-la amb el caliu de la seva companyia. Fa balanç del dia. Se sent bé. Tot comença a tenir un cert ordre dins el seu cap. Obre la mà. Una gran pedra blava reposa sobre el seu palmell.”

Fa més d’un any d’aquestes paraules. D’aquella tarda de sorra i platja, de passeig a la vora del mar amb els peus nus i les sabates a les mans. La recordes? Els atzucacs finalment van esdevenir viaranys per on encara continuem caminant. Em vas dir que no perdies l’esperança de trobar aquella pedra blava que t’havia de regalar el mar. D’alguna manera, crec que aquella tarda jo la vaig tenir a les mans.

EL MEU AMOR SENSE CASA

Ens besem a ple bosc, en clariana fosca,
on només planen ombres d'ocells sense memòria.
Els esquirols amaguen els mots sota les pinyes.
La lluna oblida el foc que li encén la cara.

Les falgueres crepiten amb el rou de la festa
-ni ho saben, que hi ha l'erm ordenat de l'herbari!
Per venir ens hem buidat les butxaques i els ulls
i hem deixat endarrere cartipassos i noses.

Ens traiem els vestits i ens abracem badats
com dues boques foses: som la carn dins de l'ungla.
I quan ens en tornem, plens a vessar, brandem
paperines molt fondes amb les mans de l'amor.

I escapem per la plaça major d'aquest neguit
serramostre de mel i de llet i de fulles...

Maria-Mercè Marçal, fragment de Els feliços

LE CHARME DES MOTS


Suaus com el vellut. O punxants com espines. Les paraules com armes de doble tall. Llops amb pell de xai. Les paraules com cants de sirena que sedueixen el lector. Depenent del color amb què es miren, les paraules com petits cristalls on ens emmirallem. Ben esmolats, ens els empassem amb la mirada i se’ns claven a l’ànima, estripant-la de dalt a baix. Les paraules com mel als llavis. Metzina a la sang.

SOMIAR ÉS GRATIS


Avui passeja per Londres. Demà es despertarà a San Sebastián. O potser a París. I la setmana vinent, de compres per Nova York. I és que la imaginació viatja en business class dins d’avions de paper i s’allotja als millors hotels. De franc, naturalment.

PARÈNTESI


Els matins de dissabte la plaça esdevé un boscam de para-sols i paraigües que fan el fet. La calma de les nits de poble busca un racó fresc per fer una becaina: el xivarri i la cridòria es venen a pes a les parades del mercat ambulant. Un eixam de mascles enfundats en mallots liben el vi dels porrons entre anècdotes i proeses amanides amb pa amb tomàquet i botifarra de bolets, mentre les bicicletes es recuperen de l’esforç tot pasturant sota aquest sol d’estiu. I tu i jo, encara amb els pensaments mig adormits, ens amaguem entre els signes d'un parèntesi obert en aquesta selva d'entrepans i cafès amb llet.

ALÉGRATE EL DÍA

“Alégrate el día”. Així és com una coneguda marca de llet condensada ens anima a deixar de banda el recompte obsessiu de calories i endolçar aquella pausa que trenca la rutina. De vegades només cal un simple detall: una mirada, un petó, un somriure, un record, una cançó, una trucada, un “bon dia”. Petits oasis que ens ajuden a travessar el desert de la monotonia. I és que, si ens parem a pensar, és relativament fàcil trobar un motiu per fer més agradable el dia. La qüestió és si volem espolsar-nos la mandra i disfressar-nos d’exploradors per sortir a buscar-lo.

MATÍ DE DISSABTE

Hem tornat a recórrer plegats, un i altre cop, els camins dels nostres cossos, geografies ja conegudes, amb ulls nous. Amb els sentits ben desperts. Amb les llengües nues de paraules. I hem tornat a desembolicar l’amor com si fos la primera vegada.

____________________________________________

Uns ulls nous se m’obrien dessota les parpelles
Adrienne Rich

No pas als déus ni a cap fat demano
uns altres ulls, sota parpelles noves,
per mirar-te i que em miris: és a tu
i a mi, a qui convoco i a qui repto.
Uns altres ulls que escandallin el pou
de l’aigua i de la set, que interroguin la sal
i aprenguin a llegir l’alfabet viu,
indesxifrat, hermètic, del mirall.
Uns altres ulls que esbatanin la mar.

Als ulls demano unes altres paraules
per dir-nos, quan hàgim trencat les velles
i escampat els bocins en solcs d’oblit:
Ferments només, adob per a la terra.
Caldrà pastar-les amb les nostres mans.
-Noves paraules que eixamplin l’espai.

A les paraules demano camins
que ens assenderin les noves petjades.
Uns altres llavis que deixin carmí
en els vidres extrems de vells miratges.
Noves mans, llengua nova, nous sentits.
Uns nous camins excavats sang a sang.

Als nous camins demano una altra sang
que els recorri exaltada, nua, nova.
Que en violenti els límits i els avencs,
que forci cledes i tancats, que ens dugui
resclosa enllà, tenyint el calendari
d’una altra festa sense déus ni fat.
Una sang nova dins de venes noves.

És a la sang que demano uns ulls nous.

D’Artemis a Diana, Maria-Mercè Marçal

DISTANCIAS


Recuerdo cuando te llenaba las madrugadas de canciones entre toma y toma. De capitanes de barco inglés. De gatos que se rompen el espinazo y que resucitan al pasar por la Calle del Pescado. De borriquitos que llegan tarde a Belén aunque mañana sea fiesta y al otro también. Han pasado más de un, dos, tres, cuatro, cinco, seis semanas... y ya van cuatro años desde que empezaste a navegar un veinte de julio, mi barquito chiquitito.

(Felicitats, Enric... malgrat la distància)

D'ALLÒ QUE EN DEIEN CARTES D'AMOR

A la bústia de la plaça

Hem escrit cartes per no escriure versos.
Un degoteig de paraules en prosa
lent o incontenible. Una tempesta
selvàtica d’enyors intermitents

de flors seques, de sabors, de viatges.
Tot allò que fan els amants, que canten
les cançons, que desfermen els paisatges
ràpids dels trens de llarg recorregut.

Hem compost lletres d’amor escollint-nos
drut i midons, Tirant i Carmesina.
Però l’amor és fumut d’explicar

de tant com l’han transcrit arreu, i el vers
es vol esquerp i Correos España
no és joglar ni Plaerdemavida.

Lletra de batalla, Pau Sif

Prendre la ploma i, sobre el paper, deixar anar la mullena de paraules amb què amaràvem aquell amor adolescent que ens esclatava a la boca, impacient. Ja no se'n reben, de cartes d'amor. El sentiment ara viatja per fils invisibles que solquen l'aire que respirem. Ja no el podem guardar dins d'aquella caixa de sabates que dorm en un racó de l'armari. No sé per què, però em fa l'efecte que l'amor se'ns ha tornat breu, caduc i fugisser...

PRESTIDIGITADORS

Arrenco frases del seu context. Trenco sintagmes. Esmicolo els mots tot cercant-ne el secret. A mesura que desgrano lletres, van callant les veus que em parlaven a cau d’orella. M’adono, mentre recullo les engrunes de paraules desfetes i m’espolso vocals i consonants adherides als dits, que els millors paràgrafs que he llegit mai són brillants trucs de màgia. I jo, una simple aficionada a la prestidigitació.

LOS AMANTES PLATÓNICOS

Sin tocarse la piel, construyen caricias y besos imaginarios alrededor de sus cuerpos. Los amantes platónicos se aman sin abrazarse sobre un lecho de ausencias y desencuentros. Entre las sábanas del pensamiento, saborean un momento perfecto. Su instante de amor ideal.

BAISERS. KISSES. KÜSSEN. BESOS. PETONS


"Fer-se un petó no és el mateix que petonejar-se. El petó primer és un gest fundacional. El petó no es roba. El petó se sembra i creix. El petó llargament somiat ens fa sentir el gust de les platges després de la soledat. El petó té gust i l'identificaríem entre molts altres petons. De petons se'n fan molts, però hi ha petons extraordinaris que no es busquen sinó que es troben. No són els que es fan a petició dels convidats a la boda. A vegades el petó extraordinari és el petó desconegut en el moment del comiat. A vegades es posa damunt l'espatlla com una papallona o com un d'aquests famosos gripaus que acaben convertint-se en prínceps. No hi ha una estadística demoscòpica dels petons. Són vibracions que potser es resolen en elles mateixes, però que deixen una empremta al cor semblant a la que els aviadors de guerra marquen al fusellatge dels seus avions.

De petons mai no n'anem sobrats. Però entre la bijuteria i la joieria, la memòria dels petons sap perfectament el que hi ha."

Joan Barril, Sobre l'amor

D'UN SOL GLOP

Em bec l’enteniment
d’un sol glop.
Se m’enriolen
les ganes de viure.
Tanco els ulls.
T’abraço ben fort.
No vull caure d’aquesta nit
que em giravolta al cap.
L’amor m’esclata a dins.
Se m’esberla el cos.
Estic plena de papallones
i somriures.
No hi ha mots
ni records
esquitxats a les parets
de la memòria.
L’alcohol els ha esborrat.
Tots.

PÀTRIES I BANDERES


De la nit al dia, gràcies a la campanya electoral d’una coneguda multinacional sueca, cadascú de nosaltres va esdevenir president de la república independent de casa seva. El dia de la investidura del càrrec, amb els honors sota el braç, vaig passejar pels carrers de sempre, tot contemplant com a cada pati, a cada balcó, hi onejava la bugada estesa: peces de roba de tots colors, particulars combinacions amb olor a democràcia i a suavitzant que formen la bandera d’aquestes petites pàtries nostres que tornem a conquerir cada tarda en tornar de la feina.

PENSAMENTS DE COTÓ FLUIX

Grinyola la son. L’amor s’adorm tot fent becaines. La lluna s’amaga al melic de la nit. Lladrucs de gos. Gargots de guix sobre la foscor. Vull teixir teranyines als badalls que foraden aquesta realitat inconsistent feta de pensaments de cotó fluix i mercromina; cosir amb un fil de veu botons de nacre a la vora del temps. Em retallo. Em respiro. M’esborro. M’oblido. Aquesta nit no sé què escric; em cruixen els mots a cada pas de la ment.

“Potser llavors les galàxies seran un
grapat de pètals al servei d’una amant
perduda i jo viuré com el caçador
que tensa una mirada sense retorn
per descobrir que l’eternitat és
una paràfrasi del fàstic.”

Hèctor Bofill, fragment de ¿Quan arribarà el viatge que em separi de mi?, inclòs a La reconstrucció de l’aristocràcia

NOMS I COGNOMS

El crit del despertador em torna a recompondre les nits que surto a passejar fora de mi i em disperso. En tornar, amb les presses sovint oblido qui sóc i haig de recordar tots els matins anteriors de dutxa i roba neta, i aquella olor a cafè acabat de fer. Malgrat deixar post-its a la tauleta o clavar amb xinxetes una nota just al bell mig del cervell, hi ha dies que no em reconec en la grafia del meu nom i cognoms escrits en un tros de paper.

POEMES DELS ARBRES

Asseguda a l’ampit del meu cel particular, amb les cames penjant, no toco de peus a terra. Jugo amb nines que riuen i no saben plorar mentre llepo piruletes de pa sucat amb oli i sal. Filo prim. Em disfresso de princesa somnolenta, de bella dorment del bosc. Em plastifico els llavis amb cinta adhesiva a prova de prínceps blaus i petons. Desperta’m quan caiguin poemes dels arbres. Com deia la cançó.

HIBERNACIÓ

L’arribada de la calor altera el ritme de la rutina. Tot s’alenteix per, a poc a poc, adaptar-se a la nova cadència imposada per la xafogor. La jornada laboral, però, no abaixa la guàrdia i es mostra impassible de nou a dues i de quatre a set; no obstant això, les neurones decideixen fer horari intensiu i rendir únicament de vuit a tres malgrat dopar-les de cafè. A mesura que avança el dia, la ment entra en letargia; el cos s’abalteix: hibernem a ple estiu, com rèptils desorientats que actuen a l’inrevés dels dictàmens de la natura. Sense escates a la pell, ens arrosseguem feixugament pel camí de les hores que ens condueix fins al caient de la tarda. Fins al voraviu de l’horabaixa. Allà, asseguts entre les costures que uneixen els dies i les nits, ens esperen, revifats, els sentits.

APRENC A DORMIR

Bec sanglots en got llarg. Naufraga aquesta debilitat entre glaçons de llàgrimes i rodanxes de lluna plena. Batecs de malsons em colpegen les parpelles. La nit em desvetlla els ulls. Llimo les asprors de la inconsciència i les ungles d'aquest verí que m'esgarrapa les venes. Aprenc a dormir mentre la llum de la bombeta m'acarona els cabells i em xiuxiueja la lliçó a cau d'orella.

BLAUS


L'estiu fa olor de blaus humits. De crepuscles, migdies i albades acabats de pintar amb els dits sobre la sorra de les hores calmes, d’ulls clucs i respiració pausada. I, estesos a l'ombra dels dies, a recer de l’oratge abrusador, beurem a glops el líquid dolç del temps. Ben gelat. Ben blau. Ben fred.

REVOLUCIÓ


Giravoltes. Revolucions. El subconscient fa giragonses al voltant d'una il·lusió: aquell somni d'una nit d'estiu esdevindrà real un matí d'agost.

(R)EMBOLUCIÓ


(r)evOluciÓ
o
embOlic?

(r)embOluciÓ, diria jO...

LOST IN PARADISE

Cuando tengo frío
es el calor de tu cuerpo el que me cubre.
Y si tengo miedo
tus manos y tus brazos me hacen de escudo.
Pero a veces, no sé por qué, en este paraíso
pierdo el rumbo y me extravío,
y una soledad sin nombre me baña toda,
me sumerge y me ahoga, no sé por qué.
Quiero recordar, entonces, el calor de tus brazos
cuando tirito, o el color de tus ojos o el fulgor
de tu mirada y no puedo, amor mío, no puedo.
Y me siento perdida en este paraíso.

Sonia Jug, Como un clavel sangrante me revienta la palabra amor en la boca

LES NITS QUE NO HI ETS

Les nits que no hi ets
escolto poemes a través de parets
de paper i de silencis rovellats
mentre compto les clivelles cisellades
a la pell de les hores
per insomnis esmolats.

I un fil de veu broda versos
damunt de cortines de fum
que dissimulen
aquesta solitud de vidres bruts.
De finestres sense llum.

T'_ _ _ _ _ O

Calfreds al pensament. Aquell estremiment dels sentits. El formigueig als llavis. Les papallones fugen cap a les puntes dels dits. Tremolen els fonaments de la raó. Sonen les alarmes. Els indicis activen el pla d’emergència. Objectiu: canalitzar l’eufòria d’aquest sentiment posant dics a la passió, bastint murs amb paraules. Però el fort corrent i les onades es van enduent algunes de les lletres. I allò que abans es llegia clarament ara són verbs i pronoms incomplets que coixegen sobre aquestes parets fetes d’argila i saliva, tot convidant-nos a jugar al penjat i reconstruir aquelles expressions que vàrem escriure, ebris de tendresa, en un instant de feblesa anomenat felicitat.

POEMA DE BONA NIT

Durant llargues estones
te’n vas del meu pensament.

De deu en deu minuts, però,
t’hi acostes de puntetes,
em sobrevéns, fugaç
com una rauxa dels sentits,
un glop de gust, un breu rubor.
I m’omples de finestres que assolellen
les hores closes que no penso en tu.

Quan no penso en tu, Cèlia Sánchez-Mústich

ENTRE LES CAMES

Esnifes el polsim de lletres de cançons que dibuixen a l’aire imatges decadents i impossibles. Versos al·literats, sons que es cargolen a l’orella com un fil ben prim. Fas manyocs de crits excessius, embulls d’extravagància i paraules excèntriques vestides amb l’elegància de la genialitat. Despulles la mirada de vidres bruts per, amb els ulls nus, resseguir els límits borrosos de la seva imaginació, el voraviu de les emocions, el rastre de tots aquells fantasmes. Humida i excitada, goses lliscar la mà suaument entre les seves cames. Vols descobrir què s’amaga sota la faldilla de Pepalallarga.

PREFIX NEGATIU

Arrenca d'una vegada de l’agenda els dies de parets pintades de gris, de bombetes apagades. De persianes abaixades. De capvespres porpres i rogencs que s’esmunyen pel forat del pany. De realitats de tacte aspre que somien amb pujar al primer tren que surt de l’estació i viatjar a través de camps llaurats de mots en equilibri constant.

Incinera tots aquests fulls plens d’hores mortes i escampa’n les cendres pels temps pretèrits de verbs ja conjugats. Abraça el present del meu cos i deixa’m que et faci l’amor suaument. Que vull esborrar de la teva pell el prefix de la paraula “infelicitat”.

OMBRES I DEIXANTS


Sentim el pes de la seva mancança els dies que els cops de la vida travessen totes les cuirasses i ens fan mal; els dies que fem inventari de les peces que componen la maquinària de la nostra felicitat. Com l’automòbil d’aquella parella que s’acaba de casar, arrosseguem sorollosament rere nostre el reguitzell d’il·lusions que hem anat perdent. Petites renúncies de nosaltres mateixos que ens segueixen fidelment, com la pròpia ombra o com el deixant del vaixell sobre el mar, per recordar-nos que ens anem traint a poc a poc.

Les il·lusions perdudes són fetes del material invisible dels sentiments. Com deia, únicament podem sentir el seu pes. Un altre parany de la vida. Si fossin al nostre abast, qui sinó es podria resistir a la temptació de seguir aquell rastre d’engrunes, de cabdellar aquest fil que ens duria fins a l'instant precís en què, segurament encara infants, els somnis se'ns varen començar a marcir a les mans.

ENTRE BAMBOLINES

Arrenco els núvols, aquest sol de primavera i el vol d’uns quants ocells per pintar de foscor el sostre d’aquest dia de nom i cognoms Dilluns Quatre de Juny. Tinc restes de gomets i purpurina a les ungles. Me les netejo amb la punta d’una estrella mentre decideixo a quin indret col·loco aquesta lluna tan plena. Trec la pols del cel i, sense voler, esborro la cua d’un cometa. Regiro el calaix de la memòria; no trobo la caixa on vaig desar els planetes i altres andròmines siderals que em van sobrar el darrer cop que vaig redecorar aquest univers. He perdut les claus de la porta de Tannhauser. Tampoc recordo el prefix telefònic ni el codi postal de l’estel fugaç on vaig gargotejar aquell desig adolescent. On vaig amagar els dies perfectes d’infantesa. S’han acabat les trucades al passat i les cartes d’amor enceses.

Se suspèn la funció d’avui. Se’m desfan els somnis entre bambolines i em cauen les paraules dels dits. Ja sóc massa vell(a) per bastir l’escenari de les meves nits.

ENGRUNES


Obro les finestres de bat a bat. L’aire fresc s’escola entre plats i tasses de cafè. Juga amb les engrunes d’aquest matí de dissabte que resten sobre les estovalles. Sobre la pell.

La teva presència, encara entre aquestes parets, es va barrejant amb l’oratge. Amb l’aroma a sal dels llavis. I te’n vas, difuminant-te lentament en aquest blau tacat de mar i cel.

DE MIXETES QUE ES DIUEN SARA

Saragatona sobre el paper :)

CENT GRAMS DE LITERATURA

Regires, furtiu, unes butxaques que no són teves i et taques els dits de pensaments que no et pertanyen. Les mans, plenes de paraules alienes, formen un text perfecte quan s’uneixen però tu no te n’adones: únicament t’enlluernen aquells mots brillants encastats entre espais en blanc. I els vas desgranant per malvendre’ls al mercat negre editorial. Pobre diable, ningú no te’ls comprarà. Hauries de saber que les paraules es poden adquirir a pes en qualsevol racó fosc i amagat d’un diccionari. Que el que cotitza a un preu ben alt és allò que en diuen literatura. De la bona, és clar. Si us plau, posi-me’n cent grams.

JE TE SENS PRÈS DE MOI, ÉTÉ

Ja no ens citem
sota vànoves ni edredons.
Ja no hi ha presons
de cotó, i l’amor
altre cop
ens regalima pel cos.
Aigualint-ne la nuesa.
Resseguint-ne el contorn.
Esborrant l'empremta
del desig sobre la pell.

Je te sens près de moi, été.

PLANETES

Mi corazón tiembla como una pobre hoja
Sueño que giran los planetas
Las estrellas presionan contra mi ventana
Doy vueltas dormido
Mi cama es un planeta tibio

Marvin Mercer
Escuela Pública 153, 5º grado
Harlem, Nueva York (1981)
(Extret del llibre Contacto, de Carl Sagan)

AUTÒGRAFS

Signatures. Senzilles i clares. O inintel·ligibles, confuses. Un gest treballat. Una manifestació de força. Un traç que ens defineix com si fos un llibre obert.

Potser ens consumim lentament, ens desgastem amb cada moviment estudiat que plasmem sobre el paper. O, pel contrari, ens multipliquem en tatuar bocins de la nostra personalitat en centenars de documents.

Autògrafs. Expressions de nosaltres mateixos que ens sobreviuran. Herència de tinta indeleble al pas del temps. Sense data de caducitat.

NITS

Nits de mirades cansades, recolzades en el blanc de la paret. De pàgines inexplorades. De llibres per conquerir.

Nits de granotes que rauquen. De melodia de telèfon mòbil que anuncia l’arribada d’aquell grapat de paraules –l’essència del darrer pensament del dia- que viatja en l’espai mínim d’un missatge on els punts finals sempre somriuen a la càmera.

Nits de solitud mal dissimulada entre programes de televisió, subtítols i imatges desenfocades. De fantasmes que conversen dins el cap en veu baixa.

Nits en què la imaginació marxa de vacances. I t’envia postals de nits pintades d’un altre color. De verd esperança.

ESTRIPS I DESCOSITS


Aspiro hacs quan ric. Xarrupo ics que em xiuxiuegen pessigolles a cau d’orella. Com l’essa sonora i la zeta, que juguen a acaronar amb l’aire la humitat de la meva llengua. M’envolten petons innocents fets al vent per culpables bes. Tatuo tes a l’esmalt de les meves dents. I torno a canviar es i os occidentals dels Pirineus per vocals neutres conreades al Vallès. No ho puc evitar: parlo pels descosits. Se m’escapen els sons de les paraules pels estrips del pensament.

QUARESMA

Els segons es disfressen de minuts; els minuts, d’hores; les hores, d’eternitat. Les podria tocar amb la mà. Volen baix pel cel d’aquesta cambra d’hotel on m’allotjo de tant en tant, fugint dels diumenges deshabitats. A la maleta, només hi duc amor baix en calories i amb un zero per cent de matèria grassa. He deixat els records a la porta, al costat de les sabates, com a mesura preventiva. No vull alimentar el desig, famolenc de tu. Davant meu, quaranta dies de dejuni. La meva Quaresma particular.

SILENCIS QUE PARLEN

Un simple gest.
La suau pressió dels dits sobre la pell.
Un pas més. Segur i ferm.
Sentir com m’abraça la teva mirada.

Ja no necessito la carícia de les paraules.
Per fi he après a entendre’t quan calles.

EL MILLOR AMIC DE L'HOME

En Litus confessa que no entén els cotxes. Però, i els cotxes? Entenen les persones? M’atreviria a dir que la relació que existeix entre el propietari i el seu cotxe és lleugerament simbiòtica. Hi ha dies que el nostre vehicle es lleva de millor humor i es proposa fer-nos el viatge més agradable: notem que el motor és més elàstic, que els pneumàtics s’agafen més a l’asfalt en prendre un revolt, que les cançons que tria el mode aleatori del reproductor d’mp3 són les que exactament ens ve de gust sentir, que el seient ens abraça el cos amb una mica més de calidesa... Segurament no us heu parat a pensar mai que, un cop arribem al nostre destí i el deixem ben aparcat, potser espera que li fem alguna moixaina. O que li donem un parell de copets a l’esquena. Jo de tu ho faria. Mai se sap però, en aquests temps que corren, en què una avaria en el cotxe és gairebé equiparable al fet de caure malalt, d’aquesta manera segur que ell s’ho pensarà dos cops abans de deixar-te tirat a la carretera.

360+5


... l’amor, que malgrat tot, sempre sembla nou...

DANAE


No em vas dir el teu nom. No conec la teva veu. Em vas mirar un sol cop però no recordo el color dels teus ulls. Ni tan sols l’expressió del rostre. Únicament sé que jugaves en un parc i que llençaves a l’aire la sorra daurada, imaginant que podies fer volar el món amb aquella pols d’estel. Però tu no ets Campanilla. Ets Danae. La meva petita Danae. Aquella nena sense rostre que em sembla sentir riure mentre corre pels carrers de les meves nits.

MUTIS

Els somnis. Assajos. Estrenes. Interpretem esborranys de drames i sainets escrits amb presses. Esquitxats de pors i desitjos amagats dins les escletxes d’aquest món de badalls.

Repasso el guió del meu somni abans de sortir a escena: en sóc l’actriu principal. Aquesta nit, tot fent mutis entre un públic de rostres desconeguts, per fi t’he trobat. Abans d'abaixar el teló, recitaves la darrera frase de l'espectacle. En un idioma de paraules màgiques.

© an ↔ na
Maira Gall