Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2007

PESSICS

Arribem al cim d’aquesta nit tot perseguint somnis, atrapant-los i pessigant-los la pell per després deixar-los anar en la mar d’un cel cosit d’estels. Als dits, hi queda el rastre de la pols del desig. Mentre les paraules descansen en la vall dels dies viscuts, bevem plegats el suc de les hores espremudes contra la paret nua dels nostres cossos. Sota els colors d’un paraigües fet de retalls de mirades i carícies, a recer d’un plugim de raigs de sol, m’adormo entre la teva veu i tu. Amb la certesa que em duràs a aquell indret on diuen que el vent es pentina els cabells.

DESCOL·LOCADA

Aquest matí m’he llevat descol·locada. Hi ha peces que no encaixen bé i, a mesura que avança el dia, les vaig perdent. Tot dinant, en rescato dissimuladament un parell que havia anat a parar al fons del plat de sopa; al despatx, s’escolen entre les tecles de l’ordinador; pel carrer, rere meu anava deixant-ne un reguitzell que es confonia amb l’asfalt. Les recullo de la forma més discreta possible i me les guardo a la butxaca. Però a aquestes alçades de la tarda ja no m’hi veig d’un ull perquè em falta part de la cara, així com uns quants dits de les mans i tot un peu juntament amb la seva sabata. Només desitjo que arribi el vespre. Per estirar-me al llit i relaxar-me mentre tornes a muntar, com fas de tant en tant, aquest trencaclosques.

LAPSUS

“Suerte que me ha venido un lapsus y he recordado que tenía que pasar por aquí”.
Aquesta frase m’ha fet baixar dels núvols mentre esperava aquest migdia a la cua de la finestreta del banc. I he pensat en la sort que té aquesta dona: els seus lapsus la vénen a visitar en l'instant adequat perquè no es descuidi de fer res important. No es presenten sense avisar en el moment més inesperat per posar-la en evidència davant de tot el personal.

LOVE DELUXE

Nit d’hores robades. D’escletxes en el temps que s’omplen de veus de somnis i d’ombres de paraules. De nosaltres. De persianes abaixades perquè no entri el diumenge. No encara. No fins que torni a besar-te. Fas olor a cafè i a lletra impresa que et mulla els llavis mentre llegeixes. I vaig embolicant el matí amb la pell d’aquest diari. Per regalar-me’l a poc a poc les estones que no pugui estimar-te.

GOTES D'AIGUA

Dessalo llàgrimes. Els robo l’ànima. De sobte. Per sorpresa. En un racó fosc del rostre, a mà armada. A punta de navalla esmolada pel dolor. I, despullades de la seva essència, de la sal preuada, continuen el camí regalimant avall per aquesta pell de plàstic, perdent una a una les lletres del seu nom. Perquè ja no són llàgrimes. Són gotes d’aigua bruta que s’evaporen. S’esvaeixen juntament amb el fàstic. Amb el mal. Amb la tristor.

VERMELL

Aquest matí, mentre el pentino abans de marxar cap a l'escola, em pregunta: “Mama, oi que el cor és vermell?”. Li contesto afirmativament. I em fa tres petons ben sorollosos a la galta mentre m’abraça. “Doncs els petons que t’acabo de fer són de color vermell. Perquè te’ls he fet amb el cor”. No puc evitar dedicar-li el millor dels meus somriures. Això sí, d’un vermell ben pujat.

PEDRES I MOTS

Un sentiment intenta suïcidar-se llençant-se al torrent sanguini amb les butxaques plenes de mots.Però l’únic que aconsegueix és que el fort corrent el dugui ràpidament al cor, i que a les parets de la boca s’hi adhereixin unes quantes paraules d’amor, emmudides per por a ser descobertes. Fredes com les pedres.

LÍMITS

Fa uns dies vaig sentir que algú deia que la llibertat no hauria de tenir límits perquè, si els tingués, ja no seria llibertat. Llavors vaig pensar que, segurament, tots “gaudim” d’una pseudollibertat acotada o d’una esclavitud àmplia i permissiva. Sempre limitats pel temps engabiat en calendaris i rellotges, per la dictadura de les hormones sobre l'estat d'ànim, pel poder adquisitiu, per l'herència genètica, pels condicionants de la pròpia vida. I, mentre vas notant com et falta l’aire i et vas ofegant en la decepció, penses que el millor que pots fer és tirar de l’anella del salvavides i surar una estona en la teva capacitat d’abstracció.

PAPIROFLÈXIA

Nits de vetlla
dibuixant interrogants
en llençols de paper.
Nits de vetlla
practicant papiroflèxia.
Plegant dubtes i perquès
per fer-ne respostes
amb forma d’ocell.

Optimista?

Positiva?

Senzillament, reciclo els "no".

MADUIXES

Em despullo del dijous.
Lentament
cauen fantasmes
sense llençol,
àngels custodis,
espases de cartró,
cuirasses de paper.
Em dissolc.
Em vaig perdent
entre capes
d'aigua dolça i pell.
I un intens
aroma a maduixa.

TAXIDÈRMIA

He après a dissecar els moments abans que els minuts comencin a fer olor de ranci. Abans que s'apaguin els llums de les mirades i les carícies es perdin en la foscor. Abans que la pell s’oblidi del teu tacte. Abans que les paraules es despullin del seu significat per anar-se’n a dormir a les pàgines dels diccionaris. Abans que els petons es ressequin als llavis. Abans que caduquin els dos-cents cinquanta grams de felicitat i un somriure que venia de regal.
Sóc taxidermista d’instants morts que no pugen al cel ni van a l’infern. De petits retalls de vida suspesos en somnis de formol.

VAMPIRO DE SONRISAS Y SAL

Buenas noches, hombre murciélago

FRED DE TU

La curiositat ha marxat de vacances i aprofito per escombrar el pensament d’idees inútils, de pols i paperassa acumulada davant de portes sense rètol que mai he obert. No tinc gana; faig dieta de mi mateixa i devoro paraules sense sal ni espines. Ingràvida i buida, m’assec a la falda d’un moment agradable i respiro lentament un sentiment verd de color maragda i olor a menta tan intensa que sembla que m’hagi d’esclatar el pit. Sento calfreds a l’esquena i a les puntes dels dits mentre escric poemes sense versos. Potser tinc fred de tu.

BIODRAMINA

Marejada.

Un dia amb massa revolts.

I jo, sense Biodramina...

TOC DE QUEDA

Una pestanya sobre el coixí se m’acut un souvenir dels teus ulls, de la teva mirada. Així comença un dilluns de pensaments absurds. De restes del naufragi del cap de setmana en el mar de la rutina. Em censuro a mi mateixa i abaixo el volum de la veu fins que les paraules es dilueixen i s’evaporen, formant núvols grisos al cel de la boca que esclaten en tempestes fonètiques que no fan soroll. Plouen lletres descompostes i sons vocàlics amb càries que mullen d’afonia els carrers dels llavis, amb llambordes gastades pel pas continu dels mots, i s’imposa el toc de queda. Un silenci d’esses sordes que em durà fins a un dimarts farcit de records de tu escampats per una platja de sorra fina.

TINTA D'ALMÍVAR I CARAMEL

Buida les butxaques de petits papers amb desitjos anotats en temps d’angoixa i desesperació,i els estén al sol d’aquesta tarda de diumenge. Contempla amb els ulls entreoberts com la llum solar blanqueja el paper, com desapareixen aquelles paraules de negra esperança que havia resseguit amb els dits tantes vegades esperant l’ocasió de fer-les servir mentre queia un estel fugaç, i se n’escriu un –només un- a la pell amb tinta d’almívar i caramel. Per poder desxifrar i llegir aquell desig secret amb el codi que només coneixen els llavis, i sentir-lo sempre tan intensament dolç. Com el primer moment.

AL·LÈRGIA

Prou esternuts de tristesa.

Contra l'al·lèrgia a la felicitat,

la vida em xiuxiueja

somriures antihistamínics a cau d’orella.