an ↔ na

S’emprova un dilluns festiu i es contempla al mirall. No li acaba d’escaure: li sobren hores per totes bandes, se sent incòmoda dins la seva pell. Nua, es dirigeix cap a la cuina. Sent un rau-rau a l’estómac. Una cervesa, una amanida i tres racions de soledat són suficients per matar la gana i les ganes de companyia. Estirada al sofà, de sobte es recorda que havien quedat tot just després de dinar. Ell arribarà d’un moment a l’altre. Ràpid, necessita trobar la manera de preservar el seu espai vital.
Sona el timbre. Quan ell arriba al replà de l’escala, queda bocabadat. La porta del pis és oberta i ella l’espera al llindar, embolicada de dalt a baix amb aquella cinta groga amb lletres negres que apareix inevitablement a totes les pel·lícules on té lloc un assassinat. Police line – do not cross.

Em diu que obri els ulls al món. Com ho fa ell. Que l’esguardi de fit a fit. Per intentar trobar-ne les esquerdes. Per mirar pel forat del pany i descobrir, d’amagat, els petits secrets d’aquesta mena de rutina que s’anomena vida. I m’adono que el món em mira a mi. Que em parla lentament amb mirada calma. D’homes i gats asseguts a la porta del carrer que aixequen plegats la vista al cel amb el mateix posat amoïnat, tot arrufant el nas. D’ancians que caminen feixugament per les voreres d’aquest raval desolat que ha esdevingut la seva existència, aferrant-se a ella a cada pas. D’ànecs que ressegueixen els plecs d’un riu que sembla abandonat. De cases de portes obertes a la gent i de finestres tancades a la llum. De processó de postres vestits de diumenge, de blanc immaculat i llacet de color.
El món em diu que no tanqui els ulls, ara que l’he descobert.

SENYAL DE TRÀNSIT
Evoco la teva memòria
per unes marques de vi sec
damunt del marbre de la cuina.
Hi passo el dit. No sé qui fa
de marbre, avui, ni qui de lila
cercle concèntric assecat
i repetit. El vi i l'ampolla
ja no existeixen, i per mi
tornem tots dos a donar voltes
sense destí dins d'aquest dit
com en un cotxe sense portes,
com en un xoc sense final.
Jaume Subirana, En altres coses Atrapo amb el dit la gota que davalla.
El regalim que ressegueix les corbes
del vidre verd.
I torno a assaborir les nostres nits.
Aquelles que giren
al voltant de converses
tacades de paraules suspeses
en un temps de color robí.

Vespre de divendres. Cita amb Sally i Harry a les vint-i-dos hores. Vestida de sorbet de mandarina, prometo inventar pauses publicitàries de crema de xocolata si ets puntual i duus les butxaques plenes de crispetes. Jo pago les copes i tu convides a somriures. Vindràs?

Anàlisi sintàctica i morfològica del teixit dels meus pensaments. Dissecciono records, imatges, moments. Debano el fil de converses àlgides i absurdes. Ecografio paraules agudes amb encefalograma pla. Escric silencis esdrúixols. Dibuixo pauses arítmiques. Escolto absències majúscules.
Els símptomes són evidents. Els resultats, concloents. Degenero. Em desaprenc.

"Enorme incògnita que genera les tristeses més grans, que ens dóna sentit gran a la petita vida, que ens apropa a les bèsties més ferotges i que ens fa desitjar la mort de l'àngel que mai no hem estat. Estimar, voler, sentir com la corda de l'amor es desfila. La galta al palmell de la mà, l'estremiment davant uns ulls que tenen el nostre rostre dins de l'iris, el silenci compartit, el sol que s'alça sobre l'horitzó sorrenc de la seva cintura nua i adormida, la ràbia de l'espera, l'abraçada dels peus a les fondàries del llit, l'orgull de saber-nos nostres i la trencadissa esmolada de la fi. Tot això és el preàmbul d'aquest llibre i també en serà la continuació. I mai no aconseguirem definir amb paraules allò que només es pot escriure lentament sobre la pell."Joan Barril, Sobre l'amor

Tarda de paraules d'un vermell intens impreses en pètals de paper que fan olor a aquell sentiment. A allò que en diuen amor.

(Gràcies, cafeter)

Te’n vas,
cansat de disfressar
amb fum
els minuts de la meva absència.
D’intentar enverinar
amb nicotina
el fantasma de l’espera.
De la teva presència,
del meu retard,
només en queda el testimoni
silenciós
d’un munt de burilles al terra.

Cosia, a punta d'alba,
els botons arrencats
de la nit.

Jordi Falguera, La suite de Mr. Kaplan

LA VIDA PERDURABLE

El vespre no diu res d'avui. Ja som
més aviat demà. Fa fred, com si
totes les coses fossin groc llimona.
Com qui va pel carrer, i porta un paquet,
i ja no té cap traça de memòria
que pugui obrir-li el record d'una vida
no aclaparada pel pes del paquet,
així les meves mans, mortes de tant
d'aguantar temps fet present abans d'hora,
no se m'aixequen per fer adéu. No hi ha
passat. Sí, també faig col·lecció
de dies, però els tinc tots repetits.

Gabriel Ferrater, Da nuces pueris

Llegir Ferrater i sentir calfreds de dies repetits als llavis. De passat i de futur amb regust de llimona. Sentir com s'estremeixen les paraules a la boca abans de ser devorades pel pensament. Abans de ser reciclades en dosis de sentiment transmeses mitjançant els batecs d'un cor que em parla en codi Morse. En petites unitats sensorials que classifico per rigorós ordre d'intensitat alfabètica. I és que l'amor té tants matisos que se m'acaben les lletres: no en tinc prou a…

Feliç o no,
aquest podria ser un bon final.

Fa un quaranta-dos. Podria dormir dreta. Però sovint camina de puntetes per la vida. Per no fer soroll i així passar desapercebuda. I li agrada tant tocar els núvols amb les puntes dels dits que hi ha dies que no toca de peus a terra.

Astúries. Granada. País Basc. Badajoz. Castelló. Huelva. Andorra. I Catalunya. Sempre Catalunya.
Som del lloc on neixem. Dels indrets que ens van veient créixer. I de la terra que ens acollirà en morir.

Sonntag. Sunday. No, avui és diumenge. El sol ignora aquest absurd ritual de noms i previsions meteorològiques: ha aconseguit enganyar els despertadors de les vint-i-quatre hores del dia i no es vol llevar, ben acotxat per aquesta vànova de núvols grisos que cobreix el cel. Avui els pensaments no tenen ombra però continuo patint els efectes secundaris de les seves petjades al cervell. Em desperto atrapada en un laberint de carrers entapissats amb caselles blanques i negres, intentant trobar i encabir totes aquelles paraules que podrien definir-me. Però les lletres s’amaguen dins d’una bossa verda feta de roba. Desordenades. Sense cap mena de sentit.
Avui és diumenge malgrat no surti el sol. Em vesteixo de paper de diari. De plana de mots encreuats i d’auto(in)definit. Tancaré els ulls i, pacientment, esperaré que em resolguis.

El sento cantar, fent broma, tot imitant una granota. “Que potser esperes que et besi per transformar-te en príncep?” – li diu ella, rient maliciosament. “No. Tu no ets una princesa”.

Un pessic de vi. Una engruna de formatge. Uvas con queso saben a beso. Les dites de la mare. Petons de puça a la galta. “Ets tan maca com una ungla pintada”. El petit dimoni ja dorm com un àngel. Silenci. Tancar els ulls i sentir aquella pau amb què comença la paraula “pausa”. Carta de ajuste del cervell. Minuts musicals sense notes que taquen parets. En blanc.

Las palabras pierden su sentido, mientras pierden su color la mar verde y el cielo azul, que habían sido pintados por gentileza de las algas que echaron oxígeno durante tres mil millones de años.

Y la noche pierde sus estrellas. Ya hay carteles de protesta clavados en las grandes ciudades del mundo:

No nos dejan ver las estrellas.
Firmado: La gente.

Y en el firmamento han aparecido ya muchos carteles que claman:

No nos dejan ver a la gente.
Firmado: Las estrellas. Eduardo Galeano, Hurtos y rapiñas

L'univers s'atura.
Fa una pausa.
I jo també.

Carícies que caminen descalces pel voraviu de la pell. Regust de tu a la boca. De desig que corre per les venes. Que m’intoxica els pensaments.
Totes les meves paraules han esdevingut addictes a tu. No sé fer res més que escriure’t un i altre cop sobre aquestes parets.

Il·lusions i roba ben planxada dins d’una maleta. Tarda de pluja i batecs amb sobredosi d’impaciència. Dimonis i papallones es barallen i s’enreden a la panxa. Pessigolles a la llengua. Vacances. Vacances. Vacances.

Hay momentos en los que, calladita, estoy más guapa. Seguro.