Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: maig, 2007

CENT GRAMS DE LITERATURA

Regires, furtiu, unes butxaques que no són teves i et taques els dits de pensaments que no et pertanyen. Les mans, plenes de paraules alienes, formen un text perfecte quan s’uneixen però tu no te n’adones: únicament t’enlluernen aquells mots brillants encastats entre espais en blanc. I els vas desgranant per malvendre’ls al mercat negre editorial. Pobre diable, ningú no te’ls comprarà. Hauries de saber que les paraules es poden adquirir a pes en qualsevol racó fosc i amagat d’un diccionari. Que el que cotitza a un preu ben alt és allò que en diuen literatura. De la bona, és clar. Si us plau, posi-me’n cent grams.

JE TE SENS PRÈS DE MOI, ÉTÉ

Ja no ens citem
sota vànoves ni edredons.
Ja no hi ha presons
de cotó, i l’amor
altre cop
ens regalima pel cos.
Aigualint-ne la nuesa.
Resseguint-ne el contorn.
Esborrant l'empremta
del desig sobre la pell.Je te sens près de moi, été.

PLANETES

Mi corazón tiembla como una pobre hoja
Sueño que giran los planetas
Las estrellas presionan contra mi ventana
Doy vueltas dormido
Mi cama es un planeta tibio

Marvin Mercer
Escuela Pública 153, 5º grado
Harlem, Nueva York (1981)
(Extret del llibre Contacto, de Carl Sagan)

AUTÒGRAFS

Signatures. Senzilles i clares. O inintel·ligibles, confuses. Un gest treballat. Una manifestació de força. Un traç que ens defineix com si fos un llibre obert.
Potser ens consumim lentament, ens desgastem amb cada moviment estudiat que plasmem sobre el paper. O, pel contrari, ens multipliquem en tatuar bocins de la nostra personalitat en centenars de documents.
Autògrafs. Expressions de nosaltres mateixos que ens sobreviuran. Herència de tinta indeleble al pas del temps. Sense data de caducitat.

NITS

Nits de mirades cansades, recolzades en el blanc de la paret. De pàgines inexplorades. De llibres per conquerir.
Nits de granotes que rauquen. De melodia de telèfon mòbil que anuncia l’arribada d’aquell grapat de paraules –l’essència del darrer pensament del dia- que viatja en l’espai mínim d’un missatge on els punts finals sempre somriuen a la càmera.
Nits de solitud mal dissimulada entre programes de televisió, subtítols i imatges desenfocades. De fantasmes que conversen dins el cap en veu baixa.
Nits en què la imaginació marxa de vacances. I t’envia postals de nits pintades d’un altre color. De verd esperança.

ESTRIPS I DESCOSITS

Aspiro hacs quan ric. Xarrupo ics que em xiuxiuegen pessigolles a cau d’orella. Com l’essa sonora i la zeta, que juguen a acaronar amb l’aire la humitat de la meva llengua. M’envolten petons innocents fets al vent per culpables bes. Tatuo tes a l’esmalt de les meves dents. I torno a canviar es i os occidentals dels Pirineus per vocals neutres conreades al Vallès. No ho puc evitar: parlo pels descosits. Se m’escapen els sons de les paraules pels estrips del pensament.

QUARESMA

Els segons es disfressen de minuts; els minuts, d’hores; les hores, d’eternitat. Les podria tocar amb la mà. Volen baix pel cel d’aquesta cambra d’hotel on m’allotjo de tant en tant, fugint dels diumenges deshabitats. A la maleta, només hi duc amor baix en calories i amb un zero per cent de matèria grassa. He deixat els records a la porta, al costat de les sabates, com a mesura preventiva. No vull alimentar el desig, famolenc de tu. Davant meu, quaranta dies de dejuni. La meva Quaresma particular.

SILENCIS QUE PARLEN

Un simple gest.
La suau pressió dels dits sobre la pell.
Un pas més. Segur i ferm.
Sentir com m’abraça la teva mirada.
Ja no necessito la carícia de les paraules.
Per fi he après a entendre’t quan calles.

EL MILLOR AMIC DE L'HOME

En Litus confessa que no entén els cotxes. Però, i els cotxes? Entenen les persones? M’atreviria a dir que la relació que existeix entre el propietari i el seu cotxe és lleugerament simbiòtica. Hi ha dies que el nostre vehicle es lleva de millor humor i es proposa fer-nos el viatge més agradable: notem que el motor és més elàstic, que els pneumàtics s’agafen més a l’asfalt en prendre un revolt, que les cançons que tria el mode aleatori del reproductor d’mp3 són les que exactament ens ve de gust sentir, que el seient ens abraça el cos amb una mica més de calidesa... Segurament no us heu parat a pensar mai que, un cop arribem al nostre destí i el deixem ben aparcat, potser espera que li fem alguna moixaina. O que li donem un parell de copets a l’esquena. Jo de tu ho faria. Mai se sap però, en aquests temps que corren, en què una avaria en el cotxe és gairebé equiparable al fet de caure malalt, d’aquesta manera segur que ell s’ho pensarà dos cops abans de deixar-te tirat a la carretera.

360+5

... l’amor, que malgrat tot, sempre sembla nou...

DANAE

No em vas dir el teu nom. No conec la teva veu. Em vas mirar un sol cop però no recordo el color dels teus ulls. Ni tan sols l’expressió del rostre. Únicament sé que jugaves en un parc i que llençaves a l’aire la sorra daurada, imaginant que podies fer volar el món amb aquella pols d’estel. Però tu no ets Campanilla. Ets Danae. La meva petita Danae. Aquella nena sense rostre que em sembla sentir riure mentre corre pels carrers de les meves nits.

MUTIS

Els somnis. Assajos. Estrenes. Interpretem esborranys de drames i sainets escrits amb presses. Esquitxats de pors i desitjos amagats dins les escletxes d’aquest món de badalls.
Repasso el guió del meu somni abans de sortir a escena: en sóc l’actriu principal. Aquesta nit, tot fent mutis entre un públic de rostres desconeguts, per fi t’he trobat. Abans d'abaixar el teló, recitaves la darrera frase de l'espectacle. En un idioma de paraules màgiques.

LOST AND FOUND

Em perdo.
Entre vocals i consonants adormides.
Entre els fonemes del silenci.
Entre cossos laxos on encara palpita
la petja de la petita mort.
Et trobo.
Amagat en un espai inexistent.
Entre aquesta pell i la mà que reposa
sobre la meva esquena. L’amor, latent.
Tacat del verd poma del teu llençol.

POST MORTEM

Em pregunto on va a parar el darrer pensament que exhalem amb l’últim sospir. Potser ens obliguen a desprendre'ns d’ell a l’estació, tot just abans d’agafar el tren que ens durà a aquell lloc ignot que és la pàtria dels morts, atès que només hi poden pujar aquells que van lleugers d’equipatge. Imagino caixes plenes de pensaments amuntegats que no arribaran mai a destí. Pensaments creats per la ment amb urgència al ritme lent de la ranera de la mort, i que anaven destinats a aquells éssers estimats en un darrer intent d’aferrar-nos a la vida.
Quan mori estic segura que, a l'avantsala del cel, ja hi haurà arribat internet. No pateixis, amor: el meu darrer pensament, que serà per a tu, te l’enviaré per e-mail. Mentre espero que arribi el tren. O millor t'escriuré un post. Mortem.

DESACCELERAR

Tallat de cabells. Fora serrell de la cara. Torno a retrobar, altre cop, aquells ulls teus -que també són una mica meus-, enormes i curiosos, mentre aprens a menjar amb la boca tancada. Desaccelero; m'adono que no cal córrer tant. Així aquesta nit podrem passejar plegats, tu i jo, per aquesta felicitat efímera, sobtada, que he trobat sobre la taula de la cuina.

ARTÈRIES

Viatjar. Cada desplaçament, per petit que sigui, et porta a conèixer indrets nous que entren a formar part de la nostra geografia particular. A la meva, hi trobo infinitat de pobles i ciutats. Nuclis urbans de diverses grandàries, de diverses característiques, però amb un tret comú: gairebé tots estan banyats per les aigües d’un riu. Un riu de vegades ignorat, de vegades quasi desaparegut, de vegades brut i contaminat.
Sense columna vertebral, sense artèria principal, a una ciutat sense riu li manca la rialla de l’aigua. Aquella remor de vida que no passa desapercebuda quan, cap al tard, creuem el pont que ens duu cap a casa.

EFEMÈRIDES

Els pretèrits fan niu amb fulls de calendari a la teulada de casa meva. I ponen ous de colors, dels quals surten efemèrides amb una cua ben llarga, feta de dies d’anys passats.

ADVERBIS

Massa. Molt. Força. Bastant. Prou. Gaire. Poc. Gens.

Et miro. Ja fa temps que vas pujar als cavallets. A aquesta atracció de fira que és la vida. Em somrius dolçament quan passes davant meu i jo et saludo amb la mà. Em dius que m’estimes i que sóc tan maca com un pastís amb estels de caramel. He decidit que ofegaré dèries i combinacions d’adverbis en un got de llet mig buit. O mig ple. Estic cansada d’intentar quantificar l’amor i els sentiments. No serveix per a res. M’asseuré tranquil·lament a veure com fas voltes. A contemplar, tota sola, com vas creixent.

EXCESSIVA

És excessiva. Excessivament dramàtica. Dramàticament exagerada. Tendeix a no mesurar ni paraules ni pensaments. Sent en grau superlatiu. Ho sap i, per aquest motiu, cada matí se cenyeix un cos fet de signes de puntuació i de normes ortogràfiques i sintàctiques que aconsegueix reprimir mínimament aquest excés d’ella mateixa quan escriu. Però, per tal de poder-s’hi encabir, oralment segueix una dieta estricta: es nodreix únicament de silencis. Desnatats. Hipocalòrics. Magres. Prudents.

PRIMERS MOTS

Vaig néixer ahir, quan et vaig tenir a les mans. Cansada de no poder fer altra cosa que mirar i escoltar, vaig decidir que volia aprendre a parlar el teu idioma. Amb els capcirons dels dits adolorits per l’esforç, avui balbucejo aquest alfabet -els meus primers mots- amb la dificultat del nounat. Sol. Mi. Do.