Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juliol, 2007

SOMIAR ÉS GRATIS

Avui passeja per Londres. Demà es despertarà a San Sebastián. O potser a París. I la setmana vinent, de compres per Nova York. I és que la imaginació viatja en business class dins d’avions de paper i s’allotja als millors hotels. De franc, naturalment.

PARÈNTESI

Els matins de dissabte la plaça esdevé un boscam de para-sols i paraigües que fan el fet. La calma de les nits de poble busca un racó fresc per fer una becaina: el xivarri i la cridòria es venen a pes a les parades del mercat ambulant. Un eixam de mascles enfundats en mallots liben el vi dels porrons entre anècdotes i proeses amanides amb pa amb tomàquet i botifarra de bolets, mentre les bicicletes es recuperen de l’esforç tot pasturant sota aquest sol d’estiu. I tu i jo, encara amb els pensaments mig adormits, ens amaguem entre els signes d'un parèntesi obert en aquesta selva d'entrepans i cafès amb llet.

ALÉGRATE EL DÍA

“Alégrate el día”. Així és com una coneguda marca de llet condensada ens anima a deixar de banda el recompte obsessiu de calories i endolçar aquella pausa que trenca la rutina. De vegades només cal un simple detall: una mirada, un petó, un somriure, un record, una cançó, una trucada, un “bon dia”. Petits oasis que ens ajuden a travessar el desert de la monotonia. I és que, si ens parem a pensar, és relativament fàcil trobar un motiu per fer més agradable el dia. La qüestió és si volem espolsar-nos la mandra i disfressar-nos d’exploradors per sortir a buscar-lo.

MATÍ DE DISSABTE

Hem tornat a recórrer plegats, un i altre cop, els camins dels nostres cossos, geografies ja conegudes, amb ulls nous. Amb els sentits ben desperts. Amb les llengües nues de paraules. I hem tornat a desembolicar l’amor com si fos la primera vegada.
____________________________________________
Uns ulls nous se m’obrien dessota les parpelles
Adrienne RichNo pas als déus ni a cap fat demano
uns altres ulls, sota parpelles noves,
per mirar-te i que em miris: és a tu
i a mi, a qui convoco i a qui repto.
Uns altres ulls que escandallin el pou
de l’aigua i de la set, que interroguin la sal
i aprenguin a llegir l’alfabet viu,
indesxifrat, hermètic, del mirall.
Uns altres ulls que esbatanin la mar.
Als ulls demano unes altres paraules
per dir-nos, quan hàgim trencat les velles
i escampat els bocins en solcs d’oblit:
Ferments només, adob per a la terra.
Caldrà pastar-les amb les nostres mans.
-Noves paraules que eixamplin l’espai.A les paraules demano camins
que ens assenderin les noves petjades.
Uns altres llavi…

DISTANCIAS

Recuerdo cuando te llenaba las madrugadas de canciones entre toma y toma. De capitanes de barco inglés. De gatos que se rompen el espinazo y que resucitan al pasar por la Calle del Pescado. De borriquitos que llegan tarde a Belén aunque mañana sea fiesta y al otro también. Han pasado más de un, dos, tres, cuatro, cinco, seis semanas... y ya van cuatro años desde que empezaste a navegar un veinte de julio, mi barquito chiquitito.

(Felicitats, Enric... malgrat la distància)

D'ALLÒ QUE EN DEIEN CARTES D'AMOR

A la bústia de la plaça
Hem escrit cartes per no escriure versos.
Un degoteig de paraules en prosa
lent o incontenible. Una tempesta
selvàtica d’enyors intermitents
de flors seques, de sabors, de viatges.
Tot allò que fan els amants, que canten
les cançons, que desfermen els paisatges
ràpids dels trens de llarg recorregut.
Hem compost lletres d’amor escollint-nos
drut i midons, Tirant i Carmesina.
Però l’amor és fumut d’explicar
de tant com l’han transcrit arreu, i el vers
es vol esquerp i Correos España
no és joglar ni Plaerdemavida.
Lletra de batalla, Pau Sif

Prendre la ploma i, sobre el paper, deixar anar la mullena de paraules amb què amaràvem aquell amor adolescent que ens esclatava a la boca, impacient. Ja no se'n reben, de cartes d'amor. El sentiment ara viatja per fils invisibles que solquen l'aire que respirem. Ja no el podem guardar dins d'aquella caixa de sabates que dorm en un racó de l'armari. No sé per què, però em fa l'efecte que l'amor se'ns ha tornat b…

PRESTIDIGITADORS

Arrenco frases del seu context. Trenco sintagmes. Esmicolo els mots tot cercant-ne el secret. A mesura que desgrano lletres, van callant les veus que em parlaven a cau d’orella. M’adono, mentre recullo les engrunes de paraules desfetes i m’espolso vocals i consonants adherides als dits, que els millors paràgrafs que he llegit mai són brillants trucs de màgia. I jo, una simple aficionada a la prestidigitació.

LOS AMANTES PLATÓNICOS

Sin tocarse la piel, construyen caricias y besos imaginarios alrededor de sus cuerpos. Los amantes platónicos se aman sin abrazarse sobre un lecho de ausencias y desencuentros. Entre las sábanas del pensamiento, saborean un momento perfecto. Su instante de amor ideal.

BAISERS. KISSES. KÜSSEN. BESOS. PETONS

"Fer-se un petó no és el mateix que petonejar-se. El petó primer és un gest fundacional. El petó no es roba. El petó se sembra i creix. El petó llargament somiat ens fa sentir el gust de les platges després de la soledat. El petó té gust i l'identificaríem entre molts altres petons. De petons se'n fan molts, però hi ha petons extraordinaris que no es busquen sinó que es troben. No són els que es fan a petició dels convidats a la boda. A vegades el petó extraordinari és el petó desconegut en el moment del comiat. A vegades es posa damunt l'espatlla com una papallona o com un d'aquests famosos gripaus que acaben convertint-se en prínceps. No hi ha una estadística demoscòpica dels petons. Són vibracions que potser es resolen en elles mateixes, però que deixen una empremta al cor semblant a la que els aviadors de guerra marquen al fusellatge dels seus avions.

De petons mai no n'anem sobrats. Però entre la bijuteria i la joieria, la memòria dels petons sap perfectam…

D'UN SOL GLOP

Em bec l’enteniment
d’un sol glop.
Se m’enriolen
les ganes de viure.
Tanco els ulls.
T’abraço ben fort.
No vull caure d’aquesta nit
que em giravolta al cap.
L’amor m’esclata a dins.
Se m’esberla el cos.
Estic plena de papallones
i somriures.
No hi ha mots
ni records
esquitxats a les parets
de la memòria.
L’alcohol els ha esborrat.
Tots.

PÀTRIES I BANDERES

De la nit al dia, gràcies a la campanya electoral d’una coneguda multinacional sueca, cadascú de nosaltres va esdevenir president de la república independent de casa seva. El dia de la investidura del càrrec, amb els honors sota el braç, vaig passejar pels carrers de sempre, tot contemplant com a cada pati, a cada balcó, hi onejava la bugada estesa: peces de roba de tots colors, particulars combinacions amb olor a democràcia i a suavitzant que formen la bandera d’aquestes petites pàtries nostres que tornem a conquerir cada tarda en tornar de la feina.

PENSAMENTS DE COTÓ FLUIX

Grinyola la son. L’amor s’adorm tot fent becaines. La lluna s’amaga al melic de la nit. Lladrucs de gos. Gargots de guix sobre la foscor. Vull teixir teranyines als badalls que foraden aquesta realitat inconsistent feta de pensaments de cotó fluix i mercromina; cosir amb un fil de veu botons de nacre a la vora del temps. Em retallo. Em respiro. M’esborro. M’oblido. Aquesta nit no sé què escric; em cruixen els mots a cada pas de la ment.
“Potser llavors les galàxies seran un
grapat de pètals al servei d’una amant
perduda i jo viuré com el caçador
que tensa una mirada sense retorn
per descobrir que l’eternitat és
una paràfrasi del fàstic.”
Hèctor Bofill, fragment de ¿Quan arribarà el viatge que em separi de mi?, inclòs a La reconstrucció de l’aristocràcia