Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: febrer, 2009

ticket to ride

Tancar els ulls. O no. Potser no cal. Somio desperta i els desitjos apareixen, un darrere l'altre, com en una passarel·la de moda, exhibint-se, provocadors. El moment s'espatlla per gentilesa d'un home que parla de política des de fa vint minuts. El miro. Té prou edat per saber que no pot canviar el món, així que suposo que es conforma amb arribar a convèncer la dona que seu al costat i, indirectament, la resta del vagó. Decideixo ofegar el seu discurs amb la música de l'iPod. La política em cansa. Tancar els ulls. O no. Potser no cal. Els desitjos han esdevingut engrunes multicolors, devorats per la realitat. Miro per la finestra. El món és un lloc vulgar on aviat somiar deixarà de ser gratuït.

a contra rellotge

Ara que, en la guerra d'aquest hivern, sembla que el fred ens dóna una treva, li demanaria una estona més de sol al rostre. Ara que, en la cursa dels matins, m'ofereixes -breu i intens- l'abraçada del teu cos i tot de paraules càlides, et demanaria que em continuessis regalant motius on recolzar-me quan em fallin les forces, tot travessant de dalt a baix la planúria dels dies. A contra rellotge.

(a)déu

Si em preguntes si sóc creient, et diria que Déu no existeix. Igual que no existeixen els superherois, ni el geni de la llàntia, ni el Pare Noel. Et diria que Déu és un dels noms amb què podríem anomenar la flama del ciri que crema davant d'un sant, la moneda que llencem a la Fontana di Trevi -o a qualsevol de les seves homòlogues-, el desig que pensem abans de bufar les espelmes, el dècim de la loteria de Nadal. En definitiva, que Déu és un dels noms amb què podríem batejar les nostres esperances. Si em tornes a preguntar si sóc creient, et diria que Déu sí existeix, que l'esperança és l'últim que es perd, i que prego cada dia per tal que fulmini de forma instantània aquella persona que em fa la vida impossible. Qué gustazo, Dios mío.

botons

De petita jugava amb una bosseta de roba plena de botons, de totes mides i colors, a casa de la meva àvia. Malauradament aquella bossa va desaparèixer de les meves mans al mateix temps que se'm va escapar la infantesa. Ara ja sense innocència, sense botons i sense àvia, he descobert que a dins tinc una capseta on queden emmagatzemades tot de paraules que m'agraden. Potser perquè dins del meu cap sonen rodones. Com els botons de la bosseta de casa de la meva àvia.

Sildàvia. Antaviana. Bacallà.

trece rue del percebe

Em passo el dia pujant escales que van cap avall. Els desitjos fugen, les idees grinyolen, els sentiments es desfan. La feina que ofega, el nen que plora. Els trens que se m'escapen i el que aconsegueixo agafar arriba amb retard. La vida no és una tómbola, és com aquell tender dels tebeos: em cisa moments, m'escatima hores.