Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2011

no apte per a menors de divuit anys

La versió adulta dels melindros i les magdalenes esdevé quan substitueixes la llet amb cacau per una tassa de cafè. La maduresa és una mica menys dolça sota l'atenta mirada de la cel·lulitis. I és que, a aquestes edats, els entrepans de pa Bimbo amb Nocilla els carrega el diable.

xip-xap

Com tancar aixetes invisibles si no sentim la remor de l'aigua. Que ragin els dolls de les paraules, doncs. I sortim a trepitjar bassals.

naufragis

Ja no queda pell als llavis
de tant mossegar-se la boca
i dessalar la llengua en silencis salobres
i mots sense espines, humits.
La veu de les mans com l'aigua
que patrocina tots els naufragis.

Que parlin els dits com navilis enfonsant-se
en els camins que deixa la sal.

broca del cinc

L'any que acaba, ara que començo a fer forats a les parets. Cicles i broca del cinc. Els calendaris com a llar de tots els dies que han de venir. El futur és fet de paper, com els murs d'aquesta casa. Hi escriuré, doncs, els secrets que no es poden dir en veu alta.

cròniques

La pàtria antiga del pez colorao és ara un país estrany de duanes i aranzels en monedes d'altres llengües, de fronteres fetes de dilluns sense moure's d'aquesta terra de barques i pinedes. L'exili vermell parla amb accent tancat i un article salat que amaga potser un secret de dies de blaus nets de mil matisos, i la sal i l'escuma d'una calma dibuixada a mà alçada i que ens fa d'horitzó quan ens sentim astronautes.
Preguntar-se on és el sol d'ahir, cercar-lo al blanc de la nevera. I enlluernar-se.

en vas ample

La nit és territori de policia i ambulància que llauren camins de llum i sirenes pels carrers de la ciutat. Les hores fosques, com prostitutes, es venen al millor postor. L'oblit és fet de litres d'alcohol, de nevera buida, d'amor sense casa. De vides de moble bar que somriuen amb les dents corcades a un futur que crida a les cantonades que res té sentit, amb veu de plàstic fos i vidres trencats. La nit se serveix un Bon Nadal doble, sense gel, en vas ample i curt, i d'un sol glop es beu la matinada. Salut.

(bon) nadal

inevitable

Quan la ferida, rabiosa i vermella, es calma, el dolor s'adorm ben acotxat per la bena i s'alenteix el bombeig de la sang a la templa, arriba l'hora de treure l'esparadrap.

cotó

Hi ha dies que sembla que, si no surts del llit, no et pot passar res dolent. El nòrdic com a muralla, els llençols com a armadura. Il·lusa.

flotadors

Entre el suro i la pedra, un bon nedador.
Antonina Canyelles, Piercing
Moure braços, cames i peus amb harmonia, i un respirar compassat. Les piscines (i la vida) són plenes de valents sense flotador.

simfonies petites

Torno al poeta perquè m'aculli entre versos càlids i flonjos que, llegits en veu baixa, deixen un regust d'amor de vi dolç i record d'ulls clucs a la planúria humida de la llengua. Simfonies petites de mel i llimona. Tastets de ratafia. De vegades em pregunto com es pot estimar tant en l'espai mínim d'un poema.

mapa de sons

Que fàcil és esqueixar el silenci a les fosques d'un despertar de matinada. Amb el cos ben tibant, l'estrebada de la pell, ser mapa de sons per trobar-te, una vegada més, amb el tacte. L'alenada suau d'un gemec ressona com un cop de puny a taula.

subversiu

Tinc un rellotge que es va alentint progressivament. M'agrada imaginar que ha decidit adoptar la seva pròpia noció i mesura del temps, ara que marca deu minuts per a les quatre de la tarda quan gairebé són les vuit del vespre, i així rebel·lar-se contra la tirania de les hores en punt. Visca la revolució.

little black dress

Un Variations Chocolat Noir perfuma el matí and blows away les boires grises i negres. No hi ha garlandes a les parets, just backpacks, tees and tracksuits, però es poden respirar els colors i l'ambient de festa. Purple high heel boots, el cos voluble, baldufa; la pàtria de pensar-te, recórrer els camins que m'hi duen. Vides puzzle, instants post-it, happiness fixed amb xinxetes to the wall. El dilema de sempre: com encabir el temps dins del vestit massa estret d'una agenda. I need a new little black dress, un toc de màscara a les pestanyes i un somriure per bandera.

odissea

La nit i el cansament esmolen ganivets que tallen la carn de les cordes que ens lliguen al pal major com si fos mantega. M'he prohibit enyorar-te, però les sirenes canten a plens pulmons.

fotograma

Matins que són movioles. Instants idèntics que es repeteixen cada dia a diferent velocitat, segons els grams de son que duem a la sang. Avui és sobredosi de mandra, càmera lenta, aquell deixar-se portar fins a la fosa en negre.

handle with care

Llepar la cullera fins a assaborir la dolçor metàl·lica de l'acer. El regust del desfici. La migranya que em forada. El cop de vent que debilita voluntats, malgrat els baluards i les talaies. No sé què fer-ne, de tanta fragilitat. Potser paraules de vidre.

subjuntiu

Tinc un present d'indicatiu a la punta de la llengua que caduca, s'oxida en contacte amb cada segon de silenci. L'imperfet fa regust d'alfàbrega, i el temps verbal del desig espurneja, efervescent, fet de Coca-Cola. Mira'm en subjuntiu, sense glaçons, amb cafeïna i tot el sucre.

pac-man

Edat de condemna, com diria el meu pare. Trenta-nou anys i un dia. Ahir no va ser jornada de reflexió, no vaig fer el balanç vital de rigor que sobrevé quan el temps t'abraona, així que avui la memòria emocional m'encalça entre anotació i anotació de l'agenda i l'aroma dels cafès aliens refredant-se sobre les taules. Però no tinc ganes, la veritat, de recordar-me ni d'avaluar com vaig envellint. I cerco una excusa barata per esmunyir-me entre les mans de la solemnitat i refugiar-me sota una col per assaborir un caramel de calma d'aquells que et dóna aquesta mena de maduresa que es va adquirint a força de lluitar en petites batalles. Perquè arriba un punt que fer anys és això, passar pantalles i acumular punts en aquest videojoc tan simple i alhora enrevessat que és aquesta existència estil Pac-Man. Poso el Comecocos en pausa cafè. ¿Quiere guardar la partida? Quin remei.

un dia més

De puntetes, sense fer soroll, mentre dormia han arribat els trenta-nou. Per quedar-se al meu cos durant tres-cents seixanta-sis dies. 'Bixest' no és un insult, és una manera de dir que l'any vinent trigaré un dia més a fer els quaranta. Iu-pi. Hap-py.

crossing the street

Una ungla es trenca -sempre, sempre, sempre- el dia que em poso mitges. Conxorxa entre dos elements que instal·la un ai al cor que mitiga una oportuna llima d'ungles. Potser Murphy és per als ateus allò que Déu és per als creients: l'explicació, la justificació que ens cal -a estones- per donar sentit a aquesta existència, a aquesta vida-seqüència de detalls i fets, a aquesta rutina-cinema de sessió contínua. Avui, als crèdits de la pel·lícula del matí, he inclòs Giovanni Boldini en travessar un carrer de París, i he guixat mentalment un Gauguin amb un retolador Carioca.

à l'ancienne

Reivindicar el propi nom. Ser més enllà d'una adreça on la vida t'envia un grapat de factures. Perquè l'amor ja no arriba per correu ordinari, i amb prou feines sabem pronunciar-lo, entre tanta pressa. Estimar a l'antiga. Reivindicar el propi nom, i la seva cal·ligrafia. Perquè aviat, ja tan avesats a les tecles, ja no sabrem escriure'ns.

reflexions prenadalenques

La nit ha estat un combat humit de desig i son; el matí, d'un regust anglosaxó que he volgut atenuar amb un passeig en calma per la minsa selecció de poesia catalana als prestatges d'una macrollibreria. Una veu insistent, trepanadora, amb senyora inclosa, se solapa amb la dels títols i els autors que em criden en silenci. Una llista de la compra llarguíssima que es va fent pública sense necessitat de megafonia ofega qualsevol intent de lírica. Best-sellers, lectures "macdonalitzades" en edició de butxaca. Em qüestiono si, d'això, se'n pot dir 'cultura'. Surto al carrer i m'envaeix l'atabalament d'una Fira de Santa Llúcia encabida en un espai llarg i massa estret. El Nadal fa cada cop més olor a bitllet d'euro. I menys a encens.

l'home capicua

Anem de dreta a esquerra i viceversa, pronunciant-nos les lletres, les síl·labes, amb la força blanca i tova de les dents i la llengua. I així ens trobem sempre, cara a cara, en el camí que algú va escriure, lliure de majúscules, per a nosaltres.

spare parts

Hi ha quelcom trist en la llum d'aquest sol decadent que davalla pel dia tot cercant la ranura on introduir-se per activar el mecanisme del vespre. Potser és aquest silenci d'hora de lectura, la digestió pesada dels capítols menys amables de la vida, o la migdiada mal dormida que deixa un regust de peus freds en despertar. Potser és aquest pròleg dolent de l'hivern, aquest desembre que sembla esgavellar-se a les mans. El Nadal mal escrit grinyola i les bombetes de colors es fonen. Vaig a buscar peces de recanvi per apedaçar la màquina dels dies.

kuhlschrank

Literatura-nevera. Congelar l'amor, el desfici, la frisança en tupperwares-poemadins d'un llibre en blanc de tapa dura amb sis imants i quatre estrelles a la portada. Viure no frost, estimar divuit graus sota zero. Quant de temps es conserva la paraula dins d'un vers sense perdre la seva intensitat?

vidres

Hi ha dies que la mirada és plena de pols. Però, quan fa gairebé trenta-quatre anys que duus ulleres diàriament de forma ininterrompuda, saps del cert que, per més que netegis els vidres, mai veuràs les coses prou clares, prou nítides. Però que coses tan nímies com una mica d'aigua i sabó i un mocador de paper poden alegrar-te la vista amb una mica més de llum. Malgrat el món no sigui perfecte, de tant en tant val la pena aturar-se per contemplar-lo. I guardar-ne pessics de colors a la retina.

al rico helado de piña

Pertanyo a la generació que va créixer amb Barrio Sésamo, i ho dic amb orgull. Vam aprendre a comptar, a ser honestos amb els amics, a diferenciar els adverbis de lloc tot rient davant una pantalla de televisió que, segons les possibilitats de la família, era en color o en blanc i negre. Ja fa dies que vàrem estrenar aquesta vida d'adult però, de tant en tant, tornem a pensar en Epi i Blas, en aquell Coco tan despistat, en el monstre de les galetes o en la porqueta Peggy quan ens creuem amb segons quin peculiar exemplar del sexe femení. Tots tenim, però, el nostre muppet preferit. El meu és el Conde Draco. I a tu, quin d'ells et va robar el cor quan encara feia batecs petits?

la genètica del dubte

La calma de saber el llit fet, en ordre, amb els llençols nets quan s'acosta la son. Esperar el grinyol suau, l'esbufec del sofà vell en acollir el pes dels cossos. Les dues voltes de clau per tancar els dies amb pany, per no deixar sortir les nits per la porta. El punt de llibre, una adreça a la qual poder dir 'casa'. Fills de l'atzar, ens busquem a la pau de les certeses perquè estem fets de massa preguntes.

too much happiness

El cor en un puny. I, de cop, obrir la mà. Respirar tones d'aire, viure intensament tantes hores seguides. L'exposició prolongada a la felicitat provoca vertigen. O els pensaments s'emborratxen d'oxigen, nitrogen i gasos nobles.

po-e-ta

Avui se'm fa difícil trobar paraules per definir aquest dia tan especial. Avui és Igualada, màgia, nervis, la promesa del meu primer llibre i molta il·lusió. Ja tinc permís per dir-me poeta, amb totes les lletres.

pànic escènic

Matins que et lleves exultant, amb una capa de vernís al rostre que fa que el teu somriure sigui ben vermell, malgrat els malsons laberíntics. Matins de petits calfreds davant les certeses que s'acosten al teu pensament a fer un cafè i a desitjar-te un bon dia, i a recordar-te que ja són vint-i-quatre hores més a prop i així engegar la màquina del pànic escènic que lliga els nervis amb un nus mariner a la boca de l'estómac. Inaugurar aquest pensar telegràfic, aquest viure en do major. Que avui és divendres i tot sembla menys tràgic, oi?

arades

Carrers plens d'àvies amb rodes. Que si carro de la compra, que si cotxet de nen. Arrossegar els anys, els queviures, els fills dels fills -una generació tan lluny de la seva-, totes les preocupacions. El pes de tota una vida que va solcant la pell, com una arada invisible.

república

Punt, llavor, idea. Créixer branca i arrel alhora. Sentir com et pren el verd i es ramifica el pensament, com vasos sanguinis dins del vermell. El desig final, la motivació, són fulles de colors. No hi ha tardor a la república on et penso.

tan lluny de mi

Paraules petites per a grans significats. Mots-maó que van bastint textos com murs per protegir els pensaments. Les pauses per obrir forats a les parets, com finestres, i tots els silencis de vidre. Que tinc el cap a una altra banda, que em costa escriure aquest viure paral·lel, continuar construint aquesta casa de línies i dies i fonaments que ens recordin a nosaltres, temps enllà, quan una vegada vàrem ser. Tsunamis de veus llegint paràgrafs, remolins de vent i barnilles de paraigua, totes les fotografies i tants llibres com dedicatòries a l'ànima, sense bolígraf.

a dolls

Deserts de nou a sis, de vuit a tres. Pausa cafè de dues línies, oasis de cent quaranta caràcters. Acumular la set dels cinc dies laborables. I que les mans es precipitin en dissabte, tot cercant dreceres sota la roba per arribar al destí de la pell, al final de la sorra. Allau de botons i cremalleres i, llavi contra llavi, devorar-se les paraules líquides que brollen. Que parlin els cossos, acoblant-se perfectament, de tota aquesta aigua.

road to nowhere

Divuit segons d'una mena de felicitat coneguda i ja assaborida t'assalten mentre intentes canviar de caos a l'autopista. Si Déu existeix, es manifesta a través dels Talking Heads.

panama jack

Durant la darrera mudança, vaig llençar al contenidor tota l'adolescència que vaig poder encabir dins d'una capsa de sabates.

Hi ha dies que imagino la filla petita del recollidor d'escombraries jugant amb els meus setze anys.

combustió

El cos, mecànic, se'm crema a cada glop d'oxigen. Respires, i et preguntes d'on ve l'emoció que incendia l'aire que omple el teu pit i desforesta el cop de cada batec, fent-lo ressonar encara més a les parets despullades de finestres i quadres. Aquesta vida en cercles, completa i rodona, és l'eco que em vibra a dins.

charles de gaulle

Perduda en algun indret de la memòria recent, en un viatge inventat entre Milà i París, em desfilo el fred de les mans. Temps de sucre glacé, agulles de fer mitja, teixir caramels de llimona i llana. Que vull un garbuix de llengües i fils i salives i paraules. I els matisos del vi a les converses escrites amb els ulls plens de mirades d'estiu que s'allarguen fins a l'hivern d'uns dits de capcirons nevats i ungles pintades. Imagino trajectes de tren entre nosaltres: els avions arriben a destí massa ràpid, amb massa monosíl·labs. I jo et vull paràgraf.

it's raining poems

Desperta'm quan caiguin poemes dels arbres.
Canimas
Adormir-se mentre se solapen els ritmes dels mecanismes. Despertador i pluja picant, en alternança, al llindar del son, a l'ampit de la finestra. Tic. Tac. I despertar-se amb la veu humida, amb el temps desfet, les paraules aigualides. Que ploguin versos dels núvols. Que caiguin poemes dels arbres.

wash cold

Un dia més, la humitat s'escola per tot arreu, i penetra i amara el teixit del qual estem fets. Sense etiqueta concreta que n'indiqui la composició, som percentatges variables de fibra sintètica, llana i cotó. Orgànics però lleugerament metàl·lics, amb un toc de pedra. Humus, llavor. Planter de sentiments heura, de pensaments falguera. Cossos, hàbitats, microclimes. Engrunes de vida que creixen sota capes i capes de pell. Tal vegada vànoves càlides com abraçades. O llençols freds.

second chance

Despertar lent i progressiu, sense despertador. Aterratge suau en aquest matí de dilluns. És hora de replegar les ales amb què has recorregut un cap de setmana de companyies amables, retrobaments i amors aliens que refermen la teoria que les segones oportunitats funcionen. Que el temps és un bàlsam, que el cor té les idees clares i que l'orgull no ens duu enlloc.

mineral

No hi ha pou que pugui retenir aquesta aigua sense casa que, salvatge, escapa per costures i escletxes. I menges sorra per aplacar aquesta set que t'encalça. Sobreviure és nodrir-se d'aquest ara que avança, duna, arrossegant tots els deserts. Aquest intuir-se mimètic, mineral. Saber-se una mica més pedra.

contrapès

M'estenc sota un sol que no em demana permís per abordar-me. El cos, encès, espurnejant tots els mots amables que et dec. Silencis, paraules. Contrapès. Manats de llum a la falda.
Perquè som miracles a contrallum a punt de caure d'un fil tes. Amb les agulles d'estendre ballant a les butxaques.

blossom

Les bones notícies s'estenen per tot el cos amb la velocitat de l'eufòria. La sang es vesteix de festa. Formigues, bombolles, purpurina. El vertigen de llegir el propi nom amb ulls nous, allà on tot comença: a l'inici del traç que despulla totes les margarides.

allegro ma non troppo

Soroll   de   porta   que   es   tanca   seguit   del   crit   del   despertador.   Dutxa   que   s'endú   els   somnis,   xampú   contra   els   malsons.   Samarreta   o   jersei,   texans  -sens  dubte-,  sabata  plana  o  talons. Borbolleig de cafè, torrades, mantega, melmelada. El nen que es lleva, cacau en pols a la llet. Rentar-se la cara, les dents, correquefemtard!Motxilla,esmorzar,anorac,bossa,claus,llençalabrossadecamíal'escolacotxegaratgeretenciódetrànsitsemàforsperfijahearribat.OutlookreunionsExcelscafèamblletpleasearrangeameetingcouldyoupleaseordersomelunch?
[pausa per respirar]
telèfonquesonamailspercontestartargetesdevisitaconferencecallpleaseadvise18:00h.shutdown.Ascensorplantabaixa.Ja és de nit, conduir suaument, restablir la calma a poc a poc, simfonia de llums de colors, arribar a casa, llegir tebeos, preparar el sopar i dolços somnis,  petó  de  bona  nit,  pijama,  sabatilles,  cabells  rere  l'orella,  retrobar-te -per fi-  benvinguda  de  nou,  fli…

todos los topos

Incandescència mental, aquest pensar bombeta. Esperar la contesta, afrontar el repte verbal; les neurones, efervescents, frisant. Quan menys ho esperes, Cortázar. I esclata la llum.

telecomunicacions

Totes aquestes ganes de dir-nos, a la boca. De repetir-nos, a poc a poc, les lletres dels noms per poder ser. I la vida, que sovint comunica. Reinventem els senyals de fum.

la metamorfosi de la separació

Quant temps de silenci i incomprensió ha de passar perquè una tanca metàl·lica esdevingui un mur?

next to you

Dia u de cinc, de matí lent cargol que escala voreres gegantines. De cel i aire com de vidre net travessat per corrues d'helicòpters-libèl·lula. Núvols esfilagarsats, verds d'un terra intens, el sol que esclata sense permís i incendia arbres, turons i carenes. Blaus transparents i ocells com taques de mosca. Dilluns Cristasol, Symphonicities creixent a dins, i tota aquesta resignació que vol dir espera i no rendició. Trobar-te en l'escalfor d'un cafè amb llet, recórrer un pensament en vint calfreds. Conclusió: no tinc remei. 
What can I do. All I want is to be next to you.

titanics

Manta i sofà i buidor a l'estómac que no marxa. I tots els anys que queden per aprendre, autodidacta, a saber quan s'ha de deixar anar els rems, quan s'ha de deixar de moure cames i braços. A acceptar aquest rendir-se en el moment exacte que ja no puguis evitar que s'enfonsi el teu Titanic particular. Que som naus a la deriva, que no hi ha seguretat en els mapes ni en el rumb marcat. De tant en tant, aquesta sensació que hi ha massa veles per omplir i poc oratge. Avui em mesuro en vint piscines més, i un glop sobtat d'aigua que m'ha agafat desprevinguda.

en què penses

La tarda penja d'una mirada que ha fet teranyina a una cantonada del blanc del sostre. La llum, suïcida, es deixa atrapar pel fil, i espera que uns ulls extraviats que no miren enlloc la devorin amb el ritme lent de les hores. Em pregunto si les troba algú, les mirades perdudes. O se saben perdre tan bé que no es deixen trobar.

no more I love you's

Llegir imatges, i assaborir la dolçor que impregna la llengua en llepar paraules atrapades en combinacions extraordinàries. Que tastar la genialitat et fa voler abolir tots els tòpics, i sentir-te capaç d'inventar noves formes de llenguatge. És per això que escriuré per darrer cop la intensitat d'un vulgar "t'estimo" sobre el gris de les llambordes que entapissen els carrers que duen, sense pèrdua, cap a nosaltres. Que la pluja s'endugui la tinta. Que romangui el sentiment, impermeable.

mil elefants

De sobte, jo altre cop en aquella suite de l'àtic d'un hotel de Montmartre, quan la felicitat era una qüestió de pur conformisme. De sobte, jo entre aquell setembre i aquest novembre, mentre escric aquestes línies. Omplir-se, buidar-se, tornar-se a omplir de temps. I la pell que ja se'n ressent, i la mirada que se'm torna antiga. Els anys davallen ara mateix com una allau imparable. Mil elefants en estampida que se m'enduen sa vida. Amb el trencadís com a soroll de fons, i recolzada a la barana dels dies amables, torno a contemplar París.

honey

Pessigolla suau, salvatge i convulsa que mossega el cel de la boca i l'acarona amb la llengua mentre el plaer t'obliga a tancar els ulls. La mel. La cullera. Tu.

que sí

Avui res és allò que sembla. No sento aquest dimarts-diumenge, ni el primer de novembre. Tinc l'ànima quadriculada, amb ànsies d'autodefinit perquè l'ompli de lletres, de lligams, de definicions, de sentit. Però avui res és allò que sembla. Les finestres són fotografies, els colors són olis mullats que somien amb pinzells i essència de trementina; el dinar, un parlar en plural a la paret, formatge fresc, un iogurt ben blanc, i totes aquestes ganes de sucre. Avui em conjugo en els verbs més suaus, tous i agraïts, en l'imperatiu d'una certesa que despunta i que es cargola al melic per recitar-me, amb veu d'espiral, els teus hiverns de mans calentes. Perquè ets la seguretat congènita d'un sí, que sí. Que avui és tot allò que sembla.
De la ferida del temps en blanc,
en supuren paraules.
Hores violeta,
escriure mercromina.

spoons

Abans la imatge del desfici era ensopegar amb el mirall tot menjant crema de xocolata a cullerades. Ara el desig incontrolat ha donat pas al plaer petit, íntim, nocturn. Sovint tot depèn de la perspectiva dels anys, de l'actitud. I de la mida de la cullera.

collita

Els dits com arades. Solcar-nos l'existència. Llaurar el cos, el tros, la terra. I preguntar-se on és  la primavera quan més la necessites. L'hivern són unes mans a les butxaques.

tu(i)tejar

Destinataris del desig en horari laboral, ser bústia de mots que, disfressats de suggeriment, cerquen una sortida a aquesta rutina. Diàlegs de nou a cinc, enginy concentrat, petites dosis de tu i de mi. El cap de setmana com a ocasió per ampliar els propis límits. I poder estimar amb tot el cos, no només amb els dits, tot fent servir més de cent quaranta caràcters.

en nòrdic

Avui és un continu pensar en nòrdic. Un abolir els llençols fins, un voler desxifrar el codi d'aquest fred incipient. I composar una simfonia nocturna plena de matisos d'una escalfor de ploma, suau i untuosa, interpretada per un sol cos. Avui sóc vànova, cobrellit. Desig de llana.

carnet de poeta

Un cop superada la teòrica, examinar-se de pràctica. I suspendre. La propera vegada intentarem agafar millor el volant.

la geometria de la serenor

Minihuracans a l'equador d'aquest cos de geografia alegre que gira al voltant d'un desànim qualsevol. Translació, rotació, gir, revolució, aixecar les armes contra els remolins interiors que pertorben aquesta mar en calma. Revolta de l'ànima, exèrcit inútil de mots lliurant batalles amb textos innocus que intenten parlar de què-sé-jo. Si al final hem après que no n'hi ha prou amb saber escriure per biografiar l'amor: per estimar en veu alta cal sospesar la gravetat, tensar el to, ajustar la velocitat, esmolar l'estil i relaxar les faccions. Al cap i a la fi, intuir l'equilibri dels colors que ens habiten. I calcular àrees i volums per trobar la pròpia figura a la geometria de la serenor.

són massa domicilis

La inspiració i la genialitat viuen de lloguer, i es muden sovint de lloc. Sense mobles ni hipoteques, ocupen l'espai d'un post, o el mèrit de tot un blog. El temps d'un anunci, aquella maleïda cançó que volta en bucle dins del cap, quatre pàgines senceres o un únic poema. Sabem on trobar material de primera, aquella esnifada de vitalitat estil Vicks Vaporub que puja fins al cervell sense dreceres, i que ens fa salivar com el gos de Pàvlov en sentir el senyal, o la proximitat del plaer que fa que els sentits es desfermin en tempestes. I plouen mots, i bots, i barrals. I, xops de dalt a baix, gosem traduir el foc del pit, el nus a la gola, la festa del batec, el verí a la sang, aquesta set de boca, llavi i llengua. Quants idiomes domina el desig? Tants com domicilis i adreces.

mil i un missatges de text

Dormo en el centre geomètric del llit. El diable, que acostuma a reptar com un cocodril, no té els braços prou llargs per arribar a tocar-me.
Josep-Ramon Bach, El laberint de Filomena

La casa fa olor a sopa, a mal de cap i a hores de vores gastades. Remor de rentavaixella, de tempesta enllaunada que amara plats, gots i coberts sense paraigües. El nen que dorm la seva pròpia nit, suau, encara sense arestes, feta de tecles de piano. I ella que recorda un llit massa gran on es perdia quan el cansament la feia vulnerable i petita. Les formigues ja fa setmanes que han marxat, vençudes, però el passat sempre torna i té claus de casa. Torna de visita, de vegades amable, vestit de diumenge; de vegades ortiga, impregnant-ho tot d'una coïssor vegetal. Pijama d'ibuprofè, tisores de podar per tallar les arrels del dolor que vol instal·lar-se als pensaments. Avui escriuria la nit en mil i un missatges de text, però no tinc prou saldo.

coreografia

Regust de parpella, i la urgència d'un poema esbossat amb quatre mots mal escrits. Gargots que mosseguen la ràbia, la circumstància, el record d'una esquena com una onada de cos vibrant, i les mans enfonsant-s'hi. Aquest ensinistrar l'amor, acotar el desig per posar mides a aquesta follia transitòria de voler tenir-te. I les xifres són silenci, una coreografia d'esses sordes en aquesta nit que crida una pluja que ha d'arribar. O sóc jo, potser, qui necessita la humitat per amorosir el brunzir dels insectes metàl·lics que habiten les parets de la meva habitació, tan blanca i esquerpa. Regust de parpella. Sovint estimar-te se m'acut un acte tan breu com un obrir i tancar d'ulls.

pasen y vean

Malabarismes sobre les cordes d'una bugada estesa de dies de calendari. I és que, en aquest circ atrotinat, tots esdevenim acròbates quan es tracta d'arribar a final de mes.

cesària

Entrebancs, cruïlles, dèries que s'esfilagarsen i els mots que s'emboliquen amb aquest fil-cua de sargantana. Contraccions mentals, migranya prepart, escrits que acaben naixent per cesària. Instants en què respirem com si fos el primer cop, i l'ànsia ens crema la vida que viu al pit com un incendi forestal. La sort de saber la lletra de tots els possibles finals ens permet gaudir de la música d'aquesta tempesta de llamps, teranyines i branques nues. Sentir-se tardor interpretada en clau d'estafa. On són el groc i les fulles?

poesia infantil

Si jo et dic que t'estimo
no t'ho dic pas per parlar;
per parlar i gens atrevida
et diria:
.....Ei, noi!
...........com va
................la vida?

Si jo et dic que t'estimo
creu-me: t'ho dic sense embuts;
sense embuts i gens covarda
(com et diria:
..........Què fas
...............dissabte
....................a la tarda?).

Mar Pavón, Sense embuts?

a cullerades

Tanta muntanya i verd. I camí i pols i gent. Un sol tendre que surt, demanant permís als núvols. Un sol tímid que ens enganya a tots i escalfa com si fos el darrer dia de vida de l'estiu, i que ens convida a ser sargantanes efímeres contra aquesta paret de pedra, amable i freda, que ens acull l'esquena. Prendre el ritme al diumenge, mirar enrere i trobar-te. Abans, ara, sempre. I aquest vespre tu seràs sopa d'all i jo, sopa de ceba. Escalfor a cullerades, com aquest enyor bonic que em pren, que se m'arrapa a la pell, foragita el fred i endolceix un lleuger mal de cames. Avui he escrit versos de llum a cada pas. Poemes a les roques.

love is blind

Sabia que era el darrer cop que podria contemplar-lo. Abans que ell s'adonés de la seva presència, el va mirar llargament, en secret, resseguint-ne els contorns del cos, el rostre, els petits detalls que tant li agradaven d'ell. Sabia que era la darrera vegada. Perquè, en el moment en què ell la mirés intensament, tenia la certesa que els seus ulls xocolata es fondrien.

il·legal

Hi ha paraules que vénen de lluny, d'altres indrets, per quedar-se amb nosaltres. Algunes com a turistes, altres en qualitat d'immigrant il·legal. Perquè, sense el vistiplau del diccionari, les incorporem a la nostra rutina, a aquest vocabulari que masteguem dia rere dia, ben camuflades, sense cursiva. Fins que les descobreix el lingüista de torn. Després de passar pel sedàs normatiu, algunes paraules tenen sort i es guanyen un lloc a la nostra llengua. Això sí, amb algun retoc. Manlleus d'altres països, d'altres llocs. Si els assaboreixes amb calma, segur que hi trobes un regust antic a lexema, a arrel. Inconfusible, l'origen del mot.

insípid

Em pregunto quin gust té el punt d'equilibri entre dolç i salat. O si algú ha trobat l'equació perfecta entre llàgrima i somriure. Crec que, si les papil·les gustatives fossin infal·libles i les matemàtiques, una ciència exacta, la vida seria massa avorrida. I previsible.

shout

De vegades tot és tan fàcil com cridar per sentir-se millor. Expressar-se i, durant un instant, ser. Ser amb majúscules, amb intensitat. Per cridar, però, no sempre cal alçar la veu. Una imatge pot fer el fet o, en el seu lloc, les mil paraules. Perquè no hi ha res com esgotar quilòmetres d'imaginació tot viatjant per la pau del paper en blanc. Crida. Crida ben fort per guanyar petites batalles quotidianes. Només cal un llapis i una mirada al teu voltant.

esses sordes

Quan el silenci esdevé un no-soroll insuportable, tot és cridar amb un bri de veu trencada el teu nom en aquest paradís d'esses sordes. Per sentir els batecs d'un cor esbatanat com a resposta.

terra ferma

Sortir a navegar a mar obert. Malgrat la seguretat del port que ens espera en terra ferma, aquest assaborir el risc, el dubte, la pèrdua als llavis i a la pell. La sal, sempre la sal. Omnipresent.

main street

Sona la guitarra, obscena. Main Street és la vida en brut, sense filtre. L'instint en estat pur. La nit és un udol llarg que es passeja i es cargola entre les cames. Main Street marca el ritme del desig esperonat per la música i l'alcohol, el batec del sexe, amatent. Main Street, i exiliar-nos l'un en l'altre amb els cinc sentits.

redaccions

Véns i el verb es torna carn. I ens hi aboquem amb tots els besos que havíem redactat per a l'ocasió, amb la cal·ligrafia d'aquell qui espera, pacient, que arribi el moment del tacte després de tantes estones de memòria i aire. Amor de lletra lligada, rodona, bonica, de traç ferm que ara ens escrivim sobre la pell, sense faltes d'ortografia. I te'n vas, i tornen les paraules que voldria dir-te amb saliva i llengua, ara llapis i tinta. Que arribi aviat, altre cop, el temps de la veu.

finestres obertes

Escriure per obrir finestres a aquest interior on rauen tots els remolins que, de vegades, no es deixen ensinistrar. Intentar desembolicar la tempesta, el garbuix de fil de llana, amb els dits, tibant suaument de les paraules. La prosa, els versos. La llum.

keep the faith

De tant en tant ens busquem un objectiu que poguem assolir. Així ens fa l'efecte que, de tant en tant, els somnis esdevenen realitat. Tot plegat potser ho fem per continuar creient en ells, com ho hem anat fent des que érem nens. Per no perdre la fe en aquestes petites i falses deïtats que a vegades baixen del cel, i que nosaltres tornem a enlairar com si fossin estels i milotxes. Keep the faith.

sincer

Avui he descrit el desig amb pocs adjectius, pla i sincer. Com una fotografia en blanc i negre, com una avinguda llarga i deserta d'arbres sense fulles però plens a vessar de tardor. El desig, al final de totes aquestes paraules nues. I tu, donant sentit a tot.

de festa

Gresca i xerinola. Ben vestides i puntuades, les paraules van de festa. Xivarri, xerrameca, xalar i xisclar entre espurnes i punts. Xiuxiueja'm puntals per sostenir aquesta ànima-arbre niu i cau d'abelles de branques que es vinclen i defalleixen amb el pes. Massa ocells, massa llum. Brunzir de mots i llengües, murs de sons bastits a cau d'orella. La gramàtica festeja. Véns?

versos de ganxet

Poemes ingràvids, eteris, de paraules tul. Versos de ganxet fet amb fil de teranyina. Si els llegeixes suaument, es desfan a la llengua. O s'enlairen.

desencuentros

Esborrar aquest silenci bru de sol amb un obrir de finestres, i intentar seguir rastres ocults a l'aroma del suavitzant. Dedicir que ja m'està bé que no poguem traduir la paraula desencuentros i així poder trobar-nos sempre en el català. Després del càstig d'estendre no-sé-quants parells de mitjons, ser la son que ara em pren entre els gemecs d'aquest llit despullat. Tendra i melosa, com la carn dels mots que pugen gola amunt però que no arribem a pronunciar i que es desfan en tot de sospirs.

l'hora dels llençols nets

Diumenge com un cop de puny. Com una taca d'oli d'un daurat suau i untuós però lleugerament amarg. És l'hora dels llençols nets, d'espolsar els sentiments com catifes al vent, banderes d'un amor antic com una pàtria petita que sentim arrelada ben endins. Avui et diria que et quedessis amb mi per sempre, però em sembla absurd. Perquè no has marxat mai.

fenòmens naturals

Aquesta eufòria de divendres que s'estén pels sentits, imparable i efervescent. Pessigolleig incipient, petits terratrèmols-calfred amb epicentre a aquest forat incert que tenim dins de la panxa. Fenòmens naturals, còctel de sentiments, aiguabarreig amb ànsies de gintònic. L'ànima, líquida, es deixa sacsejar pel corrent que ens duu, directe, cap a la badia tranquil·la del cap de setmana. Avui el cel no és prou gran per encabir-lo a la mirada.

sinking into you

El cos, cansat, té ganes de desbocar-se sota aquesta roba ampla que esdevé sovint el vespre, sense preàmbuls ni cerimònies. Som diàlegs íntims amb la solitud mentre sopem les pròpies paraules. De postres, silenci banyat amb llum càlida. La mirada atenta de tots els llibres, verd planta. Davallar fins a la son, fins que la nit ens sedueixi amb la promesa d'un somni de límits amables. Respirar profundament un record i capbussar-se en aquesta foscor tova de llana i cotó. En tancar els ulls, som tot naufragis.

querosè

Cues d'helicòpter, remor de motor a l'aire. Fer manats de rastres d'avions. El dia s'enlaira, mecànic. Sense querosè ni destinació en aquest món real, pensa a quin aeroport del pensament vols aterrar.

vol rasant

Octubre passa, se'ns esgota, se'ns desfà a la boca, caramel, abans d'encetar-lo, només d'esgranar-ne els dies tot buscant un cap de setmana on encabir aquestes ganes de trobar-nos. Com costa fer encaixar les agendes, que sovint esdevenen un cúmul de despropòsits, un indicador que ens mostra les hores desertes que esquitxen la setmana laborable, ineficaces, farcides d'aire, i la brevetat exasperant dels dies lliures. Perquè no hi ha prou metres quadrats de dissabte i diumenge per repartir el nombre d'amistats amb qui t'agradaria prendre una copa i compartir conversa. Magnituds inversament proporcionals, malabarismes, qüestió de prioritats. Em rebel·lo contra el vertigen que em provoca la velocitat de la mirada, en vol rasant sobre les planes del calendari. Que no vull despullar el novembre, no encara, del seu paper de celofana.

good luck

La vida és una processó de dies de colors. Hi ha dilluns grisos, divendres de tonalitats taronja, diumenges ben grocs. I dies arc iris amb hores multicolor. Aquest dimarts és vermell. Vermell viu, vermell rodó. Com les meves sabates. Com jo. Segons els xinesos, el color de la bona sort.

arrel i pedra

Sento com el verd de cada dia se'm clava als ulls, com aquest groc desesperat amb què s'alia em fa esclatar la llum a les pupil·les. Avui penso en tots els miracles que esperen dins d'aquest cos ceràmic, dins d'aquesta pell de vidre i vas. Segons com em miris, sóc una ampolla mig plena d'esperança, mig buida de desencant. I tu, la copa que m'acull, líquida, en essència, substància, arrel i pedra. El desig és transparent quan s'estima a glops.

alcayata o aguaplast

Dissabte trepant. Soroll de forats tres pisos avall. S'intueix la certesa del guix ferit, del blanc tacat de buits petits que immediatament s'ompliran amb el pes de la quotidianitat. Algú ha començat la invasió de panys de paret amb l'ajuda del capità Black&Decker: el primer forat, la primera fita per a la conquesta de l'espai on viurem qui sap quants anys. Perquè a mi -que estic carregada de punyetes, d'idees romàntiques i de traces de solemnitat- em fa l'efecte que profanar un mur d'un habitatge suposa acceptar un compromís a llarg termini, res de relacions esporàdiques amb regust d'Aguaplast. És potser per aquest motiu que, en aquesta casa que fa olor d'acabada de desembolicar, les tovalloles encara no pengen d'enlloc i els quadres ja han intimat amb el parquet del terra. Necessito uns dies més per deixar de dubtar, i saber quina broca és la més adequada -la del tres, la del quatre?- per entonar un "sí, vull" a aquest àtic de s…

com si fos la primera vegada

Horabaixa a casa. Finestres obertes perquè passi aquest oratge de tarda que acarona les ganes de calma. La casa es va obrint lentament i, a poc a poc, es deixa conquerir els racons, apamar les distàncies perquè la sentim una mica més endins, una mica més nostra. Reprenc la lectura de El quadern gris de Josep Pla. El punt de llibre em recorda on em vaig aturar el darrer cop que vaig passejar per les seves pàgines: a les últimes tardes d'una altra llar que ara ocupa l'espai d'un record agredolç i tendre. 
I assaboreixo Pla com si fos la primera vegada. Llegeixo un estiu de prosa tan suau, fràgil i dolça que aconsegueix emocionar-me. Sense poder-ho evitar, amb el pit inflamat d'un aire com de foc i seda, em ploren els adjectius mentre el vespre s'estavella contra un punt i a part.

embastar el cel

Cues de núvol, camins de sucre i nata. Cintes blanques que envolten el cel com un paquet de regal. Mirar amunt i intentar comptar quants cordills lliguen els avions com globus que s'escapen blau enllà. Agulla i fil per cosir aquest instant ploma d'ocell al pensament ingràvid que s'enlaira amb aquestes ganes antigues de volar. Batec, desig. Al cap i a la fi, ales.

anuncis

Somriures gastats al final d'una cita que ha acabat sense petó apassionat ni expectatives amb número de telèfon incorporat. Recicla totes aquestes ganes en ocupar endemàs solitaris amb hores de pel·lícula romàntica i algun drama barat. Sobredosi de fotogrames per no deixar lloc a aquesta mena de pànic que de vegades es fa tan present que gairebé el podria tocar. Publicitat. Entre anunci i anunci, esquerdes. I tanca els ulls mentre s'abandona i s'acaba trencant en infinitat de bocins entre el miracle antigreix i la darrera fragància de moda.

long play

Que tot és una espiral que ens duu cap amunt. Aquesta felicitat vinil, tristesa cara b, eufòria analògica. I l'agulla que llisca, que cavalca una vida a trenta-tres revolucions per minut. Estimar long play, sí, i escriure en estèreo totes aquestes petites històries.

snif

Buidor insondable. Incontinència lacrimal. Nedar entre dues aigües. Glu o glu, aquesta és la qüestió, que diria un Hamlet abillat amb aletes i ulleres per bussejar. Hombre rana, com es diria en català? L'origen d'aquesta humitat, l'inici de tota aquesta sal, interferències, escampall de rialles, políganos industrials. Snif, va dir ella, tot mocant-se amb l'avantbraç.

vint anys

El vent llepa la cantonada. I no sé ben bé per què però recordo de nou el temps en què vaig estrenar paraules com catifa o canell, ara que precisament l'articulació dreta em parla amb un dolor petit i intermitent. Ja han passat vint anys, així com si res, des d'aquells dies d'adolescent que et prenien per sorpresa i tot era nou, brillant i lluent, com tots els petons que ens esperaven, ansiosos, als racons més foscos dels carrers. Vint anys després he desgastat els mots, els dies s'han deslluït amb l'ús, però encara ens queden petites coses per descobrir. Com comprovar que, malgrat tot aquest temps, els besos no s'han cansat d'esperar-nos.

pólvora

Tan proper i alhora tan distant. Aprendre a estimar anys llum, malgrat els focs artificials. Per intentar evitar aquest estavellar-se contra el fum en un xoc frontal.

són cactus, són espines

Grues immòbils, a contrallum. Un sol de matí, suau i tou, ocupa els sis carrils de l'autopista. Retenció de trànsit, l'erosió lenta d'aquesta paciència que sembla infinita i que s'alimenta de benzina. Soroll blanc de pneumàtics, el plany de l'asfalt. El progrés desperta. I jo, desgranant aquest desert particular, intentant mantenir la distància de seguretat.

línia recta

A estones, voler amb tot el cor ser línia recta. Diuen que és la distància més curta entre dos punts que volen estar junts. Que no tremoli el pols, doncs.

llengua

El mal de cap que es gronxa i no es decanta: aguditzar o desaparèixer. No, sols jugar a planar sobre les idees, lentes. Ombres com batecs suaus a la templa. Com un picar a la porta. El desig, que vol sortir però avui no hi ha llavi ni pell ni cos ni carrers on trobar-te. Quin plaer, però, acaronar-te amb aquesta llengua ben humida de paraules.

no passa res

Que els inicis són durs, això ja ho sabem. Rau-rau a la panxa, nervis per solidaritat amb la causa, tornar a ser nen. I acabar cantant, com si fos un mantra, amb la veu de la ment, no passa res, només vull tornar a casa, i fondre'm amb l'univers. Doncs això, amb el vostre permís vaig a fondre'm.

si o sí

Prenc un 'si' sense accent, condicional, i el nodreixo amb aquestes ganes de tu que se'm desborden per dins i que només atura el nus a la gola que lliga el teu nom a la meva veu. Li creix un accent ben bonic, i esdevé un 'sí', una afirmació rotunda que espurneja els ulls en esclatar, positiva, al pit. Voler-te així, adverbi, nota musical o pronom, a dins, sense condicions.

olor de nou

Què lluny encara, la calma dels llibres. I aquesta son que et pren però que no domines. Cada nit és habitació d'hotel, un llit per ensinistrar, amb els límits ben marcats. Com costa abraçar l'espai on l'aire encara fa olor de nou i el futur incert es passeja a lloms d'una formiga. Hi ha massa blanc per tacar.

mosquits i tomaqueres

Imaginar horts de paraules, amb les mates ben arrenglerades, ara que el meu planter està tot desordenat. I que les picades dels mosquits et portin de nou a la realitat. Tant de bo escriure bé fos tan fàcil com gratar-se.

insomnis

Abans que el camió d'escombraries se m'endugui els somnis sense permís, tanco la finestra d'aquest moment fràgil i perfecte amb regust de teranyina. La nit és un daltabaix de son, desig latent i llençol brut de saliva.

descalça

Passejar pel caire esmolat de la mitjanit és talls als peus i parir un altre dia. Ferides i més ferides, aquest estimar de forma indecent, descalça. Oblidar-te és un parell de sabates.

quisiera ser un pez

Em plous lentament, amb paciència. Com l'onada que llepa la pedra un i altre cop, fins a amarar-me sencera. Ni doll ni riu, ni fugides que desemboquin a cap mar. Sols ser gots i gots d'aigua, i beure't, i ser peix per respirar-te entre brànquia i escata.

carta

Benvolgut,

Em provoques amb la teva redacció acurada. Un sospir a cada metàfora, un gemec a cada coma ben col·locada, fogots a cada accent diacrític. Quines frisances després de la teva lectura: et desitjo amb tota la sintaxi i la morfologia al final de cada paràgraf. 
Vine, si us plau, i puntua'm. 
Gramaticalment teva,

Una filòloga calenta

again

Fas collita d'imatges mentre jo debano les arrels. Pessics que esfondren miratges, mans que ressegueixen murs i esquenes cercant esquerdes a la pell. Tot tiba de mi cap a tu, i tanques els ulls mentre retallo el teu perfil contra el desig que s'esmuny. Efímer, fonedís, fugisser, el temps, el moment, aquesta sort de tenir-te. Again.

dia u

Tanques la porta als darrers cinc anys, i tornes unes claus que ja no es podran perdre dins la teva bossa. Res a dir. Molt a sentir. I les paraules ja vindran. Sempre tornen.

accentuar

Dies àtons. I tu que et lleves tònica i els accents et cremen a les mans. Fer-ne farcells, llençar-los contra la paret com si fossin dards. O simplement accentuar -una mica més encara- totes aquestes ganes de calma, conversa i mots amables.

danys i perjudicis

L'olor de cafè em colpeja els sentits amb la seva promesa de cafeïna. Despertar de membres adolorits, desembalar la ment de cartró, vestir de nou el cos amb aquesta pell, víctima de mosquits i formigues. De vegades, quan em compto en escales i esglaons, penso que, si Déu existís, contractaria una pòlissa d'assegurances contra ell. Per poder demanar-li danys i perjudicis pels dies defectuosos i altres desastres naturals.

de bat a bat

Apamar el nou espai, fer-lo teu, a poc a poc. Escriure de cara a la finestra oberta de bat a bat, asseguda sobre el llit, amb la ciutat -que ara és feta de cucs de llum que es perden fins a l'horitzó- davant els teus ulls. I no pensar en res però pensar en tot. Que la vida està feta per equivocar-se i aprendre dels errors. Que l'amor no és una ciència exacta, i que la gent té cors de diferents grandàries. S'està fent fosc. I la major part de la teva vida encara és dins d'un parell de maletes. Però no vull encendre el llum. Ara només tinc ganes de comptar xemeneies.

regalims

Traginava amb la seva vida, escala amunt, escala avall, al bell mig de l'estiu. L'esforç li espremia el cos, entre grinyols i cansament, però valia la pena: mai havia tingut la pell tan lluent i la cara, encesa, li endolcia la mirada i el gest.

nous sommes en retard

Afanya, que no queda temps la feina se'ns va acumulant, i encara que fóssim eterns faltaria temps per poder-te estimar.
Adrià Puntí, Flors i violes

No veus aquesta por-vertigen que em glaça de vegades quan et respiro. L'alè em tremola per dins, i llavors sóc tot de petits vidres llimats per la sorra, llepats per les onades, que dringuen a l'uníson per fer-se sentir cada cop que et miro, a l'hora en punt de l'amor. Perquè em fa l'efecte que sempre fem tard, malgrat amagar a l'avançada un grapat de minuts de cel a les butxaques de la pell. Que ressoni, doncs, la fragilitat a l'eco de tots els racons, com angles aguts, en honor a tots els calfreds-terratrèmol que em provoques sense saber-ho quan et respiro ben dolç.

autodefinit

Espai de quatre lletres, entre quatre parets, on poder tornar, on poder ser, pròpia petita pàtria. 
Ikea? No. Llar.

desorientada

Hi ha dies que perds el nord, i la brúixola ha marxat de vacances i té el mòbil desconnectat. D'això, se'n podria dir pànic magnètic?

paper de diari

Un instant de descans entre tant vidre i paper de diari. Males notícies escrites per protegir la fragilitat, quina ironia. Però somric: ha tornat la presència petita que cada cop és més gran, i sento com canvia de canal, com canvia la tonalitat de la remor de dibuixos animats que omple de nou aquesta llar en trànsit, aquesta casa a mig desmuntar. És hora de tornar a calibrar aquest cos de dona que em fa l'efecte que està contínuament en obres. D'introduir el codi secret, els paràmetres que ens atorguen de forma immediata -entre moltes altres coses- aquella tendresa que ens identifica inequívocament com a mares, i que embolica, com el paper de diari, tot allò que estimem. Perquè no es trenqui, entre mudança i mudança.

beurre douce

Què fer d'aquest excedent de sensibilitat que ens sobrecarrega el cor i vincla les pestanyes? Poemes de mantega. I que els mots se'ns desfacin, suaus, a la llengua. I a les mans.

vol directe

Vol directe, sense escales, amb destí cap a un enlloc fet a mida per a nosaltres. Tota la resta, el món, en trànsit, resseguint els contorns d'un aeroport que és una immensa sala d'espera. Sols tu i jo tenim permís per esquinçar el blau que s'enlaira, impúdic i insolent, més enllà dels límits d'una finestra.

mil i una nits

En aquest temps de bústies digitals, encara hi ha esperances que viatgen en sobres de paper, com alfombres màgiques, a través del correu postal. Segell, franqueig i tramesa de mil i una nits de paraules i vetlla. De totes aquestes ganes de llegir-me, per fi, poeta.

humitat relativa

Llàgrima que dubta si caure o no caure. Humitat relativa. La tristor que enganya, de vegades, i és llepada dolça, viarany de sucre per esquivar els camins de la sal.

as time goes by

Play it again, Sam. Però en Sam no hi és; de fet, no hi ha cap Sam en aquesta història, ni cap cançó en concret que recordi els vells temps, aquells que es vesteixen de blanc i negre. Som nosaltres, fets de tantes i tantes melodies en comú, els que interpretem, altre cop, la nostra pròpia banda sonora amb notes lleugerament distintes però, en el fons, amb les mateixes ganes de fer que tots els llocs siguin París. Que passi el temps, doncs.

a casa per vacances

Per a aquells que no tenim més opció que quedar-nos a casa per vacances, l'estiu és -a parts iguals- època de resignació, reinvenció i descoberta. Jo, aquest any, m'he limitat a viatjar mentalment i fugaç pels llocs d'origen dels imants que adornen la nevera. I a endinsar-me de ple en la selva tropical d'armaris i calaixos de casa meva, armada d'un matxet i ambientador contra les arnes, per conèixer la fauna i la flora autòctones i redescobrir quins estampats estaven de moda fa més de dues temporades. El resultat del safari entre samarretes amples i pantalons de cintura alta i pota d'elefant ha estat de quatre bosses d'escombraries -mida industrial- plenes de trofeus de caça que segurament el personal de les botigues de segona mà exhibirà, per un mòdic preu, als seus aparadors de la ciutat comtal. Propera parada: el sabater de l'entrada, l'espai que fa de reserva natural del calçat. Canya, ham, esquer i fil de pescar per eliminar l'excedent de s…

(metamorfosi)

Obro un parèntesi i inauguro un espai on amagar-me, juntament amb aquest poc estiu que ens queda. Metamorfosi dins de caixes de cartró. I agost es transformarà en setembre, i jo continuaré essent jo però en un altre lloc. Que no em descuidi d'embalar l'altre parèntesi i guardar-lo entremig dels llibres. Haig de tancar com cal una altra etapa de la meva vida.

brànquies

Aprenents de peix a cop d'esclop, espina i escata. Quantes vegades haurem de naufragar en nosaltres mateixos per saber respirar sota l'aigua.

missing words

Hi ha paraules que es pensen, s'escriuen i es llegeixen. I d'altres que, simplement, s'enyoren.