Sent que he d'explotar en un gris elèctric. Elèctric llampant. Espurnes de gris, de pluja metàl·lica. Tenc els mots esmussats, anèmics. Els aliment amb corrent alterada. Els endolls tenen poca força i els blaus i els vermells tornen en un inevitable gris, que perd energia. Necessit connexió, necessit fúria de coure, xarxa d'unions. Mentre, vaig aprenent a mesurar la graduació dels meus sentiments. De dia els faig relatius absoluts, de nit els graduo a 5,2º. I em faig addicte a les petites explosions. Després, però, tot esdevé tan neutre i pla que necessit trobar els defectes més durs. Sense anestèsia. A cor obert.
Marta Bertran, Metamorfosi de colors
Un dels llibres que salvaria d'un naufragi perquè m'acompanyés a una illa deserta.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada