Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: maig, 2012

oblits reciclats

Es pavoroso si uno piensa en la cantidad de cosas que hemos olvidado para siempre.
Enrique Vila-Matas, Aire de Dylan
Potser som la deixalleria de nosaltres mateixos, i a estones ens adonem d'aquesta capacitat de contenidor d'escombraries que se'ns fa present, com un malestar petit, en el moment més inoportú. I és que potser és això el que ens sustenta per dins: un esquelet fet de tones de records morts, amb les bateries esgotades, amb la pintura vella, pàl·lida, descrostada. Tot de detalls despullats, artrítics i anònims que un cop van dur el nostre cognom i que ara vagaregen per la nostra anatomia, desnonats de la memòria.

al mal tiempo

Que la nova setmana comenci com va acabar la darrera. No. I buscar un gest, mínim, petit, discret però efectiu on càpiga tota aquesta rebel·lia.
Un somriure com a aixopluc.

la felicitat, més o menys

Un sofà còmode. Seguir el fil d'una bona història. Admirar com creix el teu fill. Recrear-se en els petits detalls. Un vermut abans de dinar en la pausa de la pressa de les setmanes que corren. Quaranta llargs de piscina i una sauna com a punt i a part. Voler abraçar-te en despertar, i que hi siguis. I aquell vertigen dolç que produeix la felicitat, com el tacte de la mel al paladar. A la vida, de tant en tant, pessigolles.

més, després

La pròrroga de la son. Temps ingràvid entre llençols, insinuant, untuós. Tot de minuts rebregats que es desfan lentament entre un petó i una porta que es tanca. I el dia que comença sense tu, amb la promesa de més, després. Amb el teu record, encara tebi, sobre la taula.

la vida combustible

Esgotar els dies com llumins. Aquest cremar-ho tot, la vida combustible, fins que no quedi res inflamable dins del cos. Tan sols aquella olor a fòsfor, característica.
I no comptar quants en queden a la capsa.

amor propi

Esta vida, rompecabezas tridimensional de la existencia, arroja mujeres rotas por las aceras.
Blanca Flores Cueto

Enamorats, sí, estimarem amb tota l'ànima. Però no et descuidis de guardar una mica d'amor a les butxaques. Per a consum propi, per si de cas la festa acaba i tothom marxa. I et quedes a soles, sense ànima.

salmons o rebels

Nedar contra corrent és un símbol de rebel·lia quan no t'ho dicta la biologia a cau d'orella.
Els salmons no són valents: simplement són inconscients. Autòmats.

supergirls don't cry

Perquè de vegades cal abaixar les armes. Perquè hi ha nits que diem prou, i durant una estona deixem de banda la valentia i ens treiem la cuirassa. Perquè de vegades cal tocar la por amb el tou dels dits, recórrer de nou els camins de les cicatrius invisibles, tastar el regust elèctric de la sal líquida, les mans al rostre, espolsar la càrrega intangible que s'acumula a les espatlles. I sentir-se fràgil, feble. Humana.

llimbs

El silenci com el suïcidi de petites veus que neixen a dins. Em pregunto si els mots professen cap religió, si tributen culte a un déu gramàtic i preguen per l'ànima de totes les paraules que no arribem a dir. Enterrats prematurament a la gola, imaginant potser de quin color és el cel que els espera.

onades

Recuperar les botes, que ja començaven a hibernar al fons de l'armari, per poder caminar per la grisor d'aquest dilluns, que fa pujada. Els peus, calents; el cor, petit, en un puny, a l'avantsala dels forats. Respires, però la calidesa habitual de l'aire avui fa cert regust de nosa, udola com el vent quan llepa les cantonades. Estimar, i equivocar-se. Per polir arestes, per ensinistrar l'amor salvatge, verge, que ens brolla de dins com un tsunami després de tots els terratrèmols. Estimar, i aprendre a tremolar suaument. Per no ferir-te.

sis

Sis anys no són res si els comparem amb tota una vida. Però per a quelcom que neix i creix, si ho comparem amb un infant, aquesta és l'edat en què comença de debò l'aventura de l'escola.
Sis anys ja, de nosaltres. I quantes coses ens queden per aprendre.

autors i accents

Estic cansat de tu, domini fosc
i tempestat de flama.
M'exaltaré damunt els horitzons
i trauré les banderes al desert
de la darrera cavalcada.
Bartomeu Rosselló-Pòrcel, En la meva mort

L'aigua era roja, d'un roig liqüescent, com el cel, que pel llevant regalimava vermellors enmig de terboleses cendroses. Un roig corrupte, en violentes tintades ocres. La visió com d'un incendi estàtic, de fort contrast amb el ponent, que era un teló de gris uniformat, fred, vagament boirós a zones. Al voltant de la llanxa, la transparència de l'aigua era total: es veia fins un parell de braces endins, profunditat incolora travessada per ombres tremoladisses. 
Baltasar Porcel, Els argonautes

mons submarins

Ratxes de sol travessen blaus marins.
Antònia Font
Perquè hi ha matins en què ens manca l'aire, decidim ofegar-nos una mica més tot esperonant les emocions que envaeixen pacíficament l'espai interior del pit. I així fem més petons del compte, abracem un xic més, carreguem el cafè fins que el regust de cafeïna sigui ben intens i finalment, amb la lírica ben arrapada a les comissures dels sentits, ens submergim en l'èpica musical amb l'ajuda d'un batiscaf per explorar els nostres límits. Per esbrinar a quina temperatura es fonen els sentiments.

paulocoelhejant

Amb ajuda de la cullereta, dibuixes espirals al cafè amb llet. Potser en un intent d'ofegar les preocupacions que t'encalcen i que, com més apresses tu el pas, més acceleren elles fins a esdevenir gairebé urgències. Potser si t'atures en sec, des de la pausa podràs distingir les simples cabòries dels veritables maldecaps. 
Potser tot és una qüestió de velocitat. De desfer espirals. I tancar cercles. Potser.

something about you

Conduir sola, de nit, fins al llindar de la matinada. Level 42 com un cop de puny a l'estómac. La ràdio t'escup a la cara aquells anys fets de dies perfectes, de banda sonora de pell tibant i tantes i tantes expectatives rere la mirada. D'aquella adolescent de passos llargs i somriures amples, només en resta el solatge al fons de tot allò que sóc ara.

retalls

sistema mètric

La calma es mesura en pàgines de llibres i en migdiades; l'amor, en petits detalls; la tristor, en tots els somriures que perdem pel camí; l'alegria, en batecs de cors que corren dins del pit, desbocats; la por, en els segons que triga a gelar-se la sang. Mentre apamo els verbs que em fan conjugar-te de nou dins d'aquest temps que vaig inaugurar amb una mirada ferma cap endavant, penso en els patrons que establim per intentar entendre aquest món que sovint no s'ajusta a cap estàndard ni a cap definició. Fugint de tots els clixés i motlles, mides, rutines i pautes, de vegades ets prou petit per aixoplugar-te dins de la meva mà. O tan gran que se'm fa difícil abraçar-te. He decidit mesurar-nos en silencis breus. Perquè he perdut el compte de totes les paraules que hi ha hagut -i que hi haurà- entre nosaltres. Quilòmetres.

hello

Que has d'estendre la bugada al balcó, però el sol encara batega massa fort. I penses en el primer cafè amb gel de la temporada, en les fotografies a la plaça, en totes les paraules que has dit avui i en el regust del darrer estiu, memorable. L'ampolla de l'aigua ja és dins la nevera i els peus desitgen sandàlies i que els pintis les ungles d'un color alegre. El dia és ple de benvingudes particulars a la calor. Em pregunto quina ha estat la teva.

gates maules

Sempre he cregut que els ulls valents saben quan dir la veritat. Mirades que fuetegen els mots covards, tot estabornint la incertesa i foragitant les sospites. D'altra banda, també hi ha qui, d'un color mel, un verd maragda o un blau cel, en fa la façana perfecta. O un cau on amagar totes les mentides.

la memòria de l'aigua

Ànima-pansa. L'esperit, consumit, replegat en si mateix, ha perdut la memòria de l'aigua. Amb la llengua eixuta i amansida, tota sucre, recorres la llera seca, els carrers abandonats de rius que ja no recorden que un cop van ser ciutats humides. 
El temps ha esborrat l'adreça del cos on vas oblidar la set.

complement circumstancial

Espero, com cada nit, aquella part de tu -breu i concisa- que s'acomiada d'un altre dia en què hem estat mots, només mots i distància. Perquè hem après a estimar-nos a cop de nom, a enyorar a través dels adjectius, a desitjar-nos tot conjugant el temps dels verbs dòcils que es cargolen als dits, a les mans. L'amor, de vegades, esdevé un complement circumstancial. De lloc, de temps, de manera, de dubte, d'afirmació, de negació, de quantitat.

la cambra del fred

Maig es precipita, com una allau, i entra dins l'habitació. La neu, com una redundància en aquestes parets tan blanques, accepta el desgel d'un pensament que es desfà al ritme de l'eco metàl·lic del temps. Els cossos, encara ferms, com la voluntat d'abraçar-nos sota una pluja fina de destins incerts i mots volubles. 
Maig, com un nou abril, no és garantia de res però, com un dia d'estiu prematur, ve carregat de promeses.