Dies d'hores malgirbades. Minuts que no escauen, balders. Entre el teixit del temps i la pell, una línia recta on estendre les fotografies que l'enyor va anar fent mentre miraves cap a una altra banda. Altres temps, pauses en què podria haver adoptat la solitud com a succedani d'un equilibri dibuixat a l'aire a mà alçada, però mai he estat dona de pautes i marges. Més aviat de versos blancs que parlen de tu de forma inevitable.
Som converses sense fi. Paraules que busquen paraules.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada