Des de l'aspra suavitat d'un plec de desert, fer el gest de mirar enrere per cercar l'oasi que em permeti enderrocar el miratge que s'alça com una set de mil gots buits. Imaginar que el futur em conjuga deshabitada, amb la veu en blanc, malgrat el rastre de mots, malgrat el trànsit de pàgines i verbs.
Perquè la por té peus de sorra, només cal vessar tota l'aigua que recordo als fonaments d'aquest castell per desbastir els seus murs, desvestir els meus fantasmes i fer banderes i estels amb els seus llençols.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada