Matins que creixen en espiral, amunt, cap a un cel de color de vidre. Trencadissa que vol dir voràgine, i tot es precipita en verbs de moviment que esgarrapen la vida, paraules sense esquelet, inarticulades, i adjectius de pell fina, gairebé transparent.
Aferrar-se a les línies de l'agenda, a la pròpia cal·ligrafia, a la voluntat d'un temps que es desordena a caprici dels esdeveniments. I aprendre a mirar la tarda amb ulls d'huracà per poder respirar(-te).
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada