an ↔ na

Colonitzem els propis cossos amb la desgana que regalima d'un dilluns gris dibuixat a mà alçada a la finestra humida del tren de bon matí. Com aquell que sempre utilitza el mateix camí per anar al mateix lloc. Sense novetats, sense sorpreses. I així recorrem els diferents trajectes del dia tot resseguint el mapa de petits dolors que guardem a la guantera de la memòria per comprovar que allà són, encara, per recordar-nos que som unes quantes hores més vells, que l'edat no perdona. Així que combreguem amb la fe de l'ibuprofèn que ens lliura de tot mal, sis-cents mil·ligrams de calma per via oral, per suportar estoicament el futur immediat que encara ha d'arribar, ben carregat d'estrès, com el primer cafè del dia.
Conquerim els cossos aliens, però, amb el delit del primer tast de vi. Amb la saviesa del tacte, a força de recórrer camins invisibles sobre la pell i conèixer finalment totes les dreceres per arribar abans al plaer, i poder quedar-s'hi més estona a rec…

El discurs, breu.
Un vers, o dos.
I reduir-se
fins a la
mínima
ex
pre
ssi
ó

.

La solitud que
creix a dins
famolenca,
goluda,
volguda,
s'estén,
es ramifica,
es vertebra en
vespres hermètics
i silencis que
no acaben en flor.

Temps de poda i
de branques mortes:
cal esmolar,
doncs,
la veu de les tisores
que parlen de llucs nous
i primaveres que
encara han d'arribar.

Pianos que es desvetllen les nits aspres, de color d'hora aigualida, de mar sense far, i interpreten peces amb fúria lletosa de lluna plena. És quan a la memòria dels dits se li enrogalla la veu, gastada, metàl·lica, enyorosa de llegir de nou aquesta pell pautada i tornar a tastar el tacte de vellut dels mots-molsa que creixen als marges dels seus fulls. Quantes notes calen per incendiar els nostres noms? Invoquem la cendra, doncs, malgrat saber que hi ha lletres de pronúncia ignífuga que sobreviuen a totes les albades.

Hi ha poetes que escrivim sobre l'amor com si en fóssim mestres. 
I sovint som els seus pitjors alumnes.

He vist moltes vegades ocells als fils d'alta tensió, però mai abans m'havia adonat que hi ha cinc fils i que els ocells semblen notes musicals.
Vassilis Alexakis, Talgo
Dies fets de tul. Hores volubles. El sol, tan fràgil i rotund alhora, com un fil de seda, i un interrogant com a ham al final de totes les preguntes. L'esquer és un estiu de només set dies, un estiu de termòmetres amables i cançons interiors, de cinc fils, elèctriques; un estiu de verds i blaus que es claven a la memòria, que et convida a sortir d'allà on ens acostumem a amagar quan la calor parla amb veu alta, massa alta, gairebé cridant. 
I picar.

Litres d'estiu,  tres-cents termòmetres, manats de costures, pams de dies de pluja,  tones de blau i verd.
I quilòmetres i quilòmetres de tu i de mi.
Si intento mesurar-ho tot ara mateix, el desig viatja a la velocitat de la llum.

Dir-se aquest amor  que sols fa que créixer,  de tan arrelat a dins,  amb altres paraules.
Que parli el gest del vers, subtil, que encengui la mirada,  que esperoni aquesta set  de fulla i branca. Tantes ganes de cel.
Quant de blau hi ha en nosaltres.

El gris pedra amenaçant de caure sobre tot allò que estimo amb la mirada, aquest mal de cap tronador. O tots els mots que malden per sortir d'enlloc meu, picant a una porta inexistent.
Enyorar la senzillesa aclaparadora, la sorpresa que bufeteja, insolent. Voler ser Mondrian. Avui, demà, sempre.

La ràbia, elèctrica, en trànsit per l'esquena d'un calfred fins arribar a l'arrel de les dents. Atropellar el passat una i altra vegada. Fins que callin els fantasmes.

Estimar-onada.
Embat,  marinada, llengua de mar,  tacte de sal. 
Les mans,  el cos,  oceans.

Tant de temps buscant-nos. Potser el secret està en no trobar-se del tot, en quedar-se sempre amb ganes de més. Potser.