L'ara com un estel que enlaires prou bé perquè no perdi alçada, perquè no caigui a terra. Un ara lleuger fet de tarda de paper que plegues una i altra vegada. Perquè fas que un feixuc 'sempre' sigui un volàtil 'ara', prestidigitador del temps, malgrat saber el pes -i el pas- dels anys, de tots aquests anys que ja són ben nostres, al fons de les butxaques.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada