Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juny, 2014

àncores

Respirar-te en el moment que mossegues el desig, i assaborir la textura de tots els vermells. Fas olor de sal i fusta antiga; mirar-te mar endins i saber-te vaixell capaç d'arribar a qualsevol port.
Salpem.

neu, calamarsa

S'ha fet tard per als jocs de paraules: les metàfores han abandonat la casa. Tan sols queda l'eco somort dels dies de glòria arrapat a les parets, i aquest passejar per escrits antics, com habitacions buides, fins que se t'omplin les sabates de versos deslluïts i mots de llum gastada.
Un és poeta fins que la realitat és tan pesada que ja no pots espolsar-te-la. Com quan la neu deixa de ser neu i esdevé calamarsa.

nusos, pedaços i verbs

El poema, aigua.

Els versos van arribar amb la set de dir les costures, i els metres de fil, i el nedar de l'agulla tot fent camí sobre el mar d'aquesta pell per embastar altre cop -a puntada de mot, a manera d'anestèsia- els dies descosits a la memòria. L'amor és fet de nusos, pedaços i verbs.
Ara que sembla que ja tot està sargit, tal vegada caldrà aprendre a brodar el silenci al teixit del gest. Que ja no hi és aquella set salvatge, però encara romanen les ganes de beure.

la perfecció, el darrer asil

Vivim dies en què la incompetència ja no es contempla com un defecte, i fins i tot es tracta amb indulgència. 
La feina ben feta no té fronteres. Per no tenir, ja no té ni pàtria ni país. I el futur s'escriu amb faltes d'ortografia.

vitamina c

Dies rodons com mons-taronja de pell turgent. Que el temps se'ns desfaci en grills: als dits, incrustats l'olor i el tacte dels fusos horaris; la vida ens esclata a la boca, dolça. L'eco de l'instant, el record, regalims. Abolim els rellotges, comptem les hores per núvols. Juguem a devorar el cel, a endevinar quant de blau poden tresorejar els ulls sense que se'ns aigualeixi la mirada.
Vitamina'm, C.

tot allò que vaig voler dir-te

La calma té nom d'ocell a trenc de dia; la pau té el tacte de la teva mà sobre el meu cos, sota els llençols. La teva mà, que no falti, imprescindible. Ser tan a prop de ser feliç que no goses tocar aquest cel fet a mida per penjar-hi les paraules més boniques. Que se'm desfà el nus de la gola: potser ja no calen brides per frenar tot allò que vindrà. Tot allò que vaig voler dir-te.

cop de mac

El sentiment implícit amb què carreguem una paraula, una mirada, un gest, o tan sols el silenci, com un cop de mac, de pedra petita, a la finestra. 
El poder de l'emoció és sentir l'esquerda estenent-se pel teixit del vidre com si fos un calfred que cavalca, imparable, per l'esquena.

la vida retallable

Naufragues altre cop en la llum tèrbola d'un matí que sembla que davalli cap a un horitzó provisional, discontinu: retallem el dilluns per la línia de punts. Els braços encara tenen prou esma per abraçar i reflotar el cos, feixuc. La carn té avui regust de plom, i el record formidable de dies millors, fet de suro, alè i bombolla, puja a la superfície per respirar el final d'una primavera. El paisatge és una barreja tendra d'intuïció i persiana, de tela de mar en calma, d'un blau perdut. 
Empenyem els dies, sí, nedem-los, donem-los forma, cridem-los pel seu nom fins a deixar-los orfes d'arestes, fins a desgastar-los i poder-los escriure en clau de sorra fina i llegir-los amb veu d'onada fins a la platja de l'illa deserta que és sempre el punt final de qualsevol història, de qualsevol cançó; els punts suspensius, arxipèlags. 
El passat és crancs. I palmeres.

crueltat

Hi ha dies que els miralls responen amb tota la crueltat que pot contenir una imatge ben esmolada.
Hi ha dies que els miralls escupen. I tallen.

high hopes

Ara que ja s'han esgotat les grans oportunitats i la vida ja no es deixa viure-beure a glops de petites sorpreses embolicades en cel·lofana. 
Ara que havies perdut la fe, arriba juny.