Viure riu avall;
de vegades, la pausa d'un gorg,
i el poder mirar dins teu.
El passat se'ns sedimenta a dins.
Saber-se inventari de pretèrits
que cristal·litzen sota la pell,
dins de les cavitats
que som,
que ens fan
que resseguim amb els dits
innocents i nus
d'una consciència líquida.
Els records,
de tanta aresta,
minerals,
diuen ferides
malgrat no creure's esmolats,
i la desmemòria se'ns antulla
amable com una llengua
que, amorosa, esmussa el tall.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada