Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2017

matrioixca

Viure tantes vides dins d'una de sola.
Comptar els jos que s'apleguen a dins,
i sentir com el temps
et va envoltant l'ànima de fusta.

Cada cop més fràgil i robusta.
Cada cop més frondosa i petita.
Fins a esdevenir llavor,
punt final
i origen.

clandestinitat

La debilitat es fa forta en el trajecte del nus
que viatja entre la gola  i l'estómac.
Hi ha pors com camins que no es deixen desfer
sense que saltin les alarmes,
però una veu de dits valents et diu
a cau d'orella que la feblesa mai compra bitllet.

al límit

El desig només vol deixar de ser-ho.
Manuel Forcano, Estàtues sense cap
Aties el foc amb l'aigua 
amb què havies de calmar  aquesta set. 
El desig, per ser,
ha de nodrir-se
amb el seu propi vertigen.

once upon a time

Faig arqueologia de mi. I el fòssil que he esdevingut amb el temps troba petites històries que escrivia el jo de fa deu anys.
MALSON PARANOIDE Fi de la jornada laboral de nou a cinc. Tanco el meu armariet de vestuari després de desar-hi la disfressa d’inepte. Em poso l’abric, em col·loco el cervell al seu lloc. Torno a ser jo. De tornada a casa, m’aturo a mirar com unes quantes ovelles que es tenyeixen intencionadament d’un negre pseudointel·lectual formen una cua que serpenteja fins a la caixa del supermercat d’idees barates que hi ha a la cantonada. Obert vint-i-quatre hores tres-cents seixanta-cinc dies l’any. La gran oferta del dia: es venen a pes idees originals. Per la flaire que se sent des del carrer, hom diria que es tracta d’una partida defectuosa, en mal estat, però la pituïtària de la borregada no distingeix la ferum de corromput. El seu olfacte està més que acostumat a la pudor de la banalitat.

Reprenc el pas i, com cada tarda, em pregunto per què m’agrada tant sentir la ca…

sense pinyol

Ningú no ens va dir  que l'amor esdevindria una dèria dòcil,  blana, com els cossos a l'hora blava  tot just abans d'abandonar-se.
Estimar-nos ara  és deixar de banda la prudència  amb què mossegàvem la cirera,  tot esperant el moment dur i aspre                                                             del pinyol.

penya-segat

A dins, maregassa.
A les costelles, l'embat de la por.
La veu de salnitre que desgasta la pedra,
                                                                    mot a mot,
com una cançó antiga que l'oblit desfulla
mentre enganya la memòria amb una falsa primavera.

mil nou-cents noranta-quatre

Érem un cos de set infinita; sota la pell, eixams d'abelles. La vida, a punt de vessar per les costures; el cor àvid a punt d'estrena, a punt per ésser trencat. Érem llum, tacte, moviment, soroll. Desorientats, buscàvem el nord als ulls dels altres.  
Sota la pell, ara, un mil nou-cents noranta-quatre que cou. I aboquem tot l'enyor a una playlist que ens recorda que un cop vam ésser set, llum, tacte, moviment, soroll. Perduts encara, ara sabem del cert, però, a quina mirada trobar-nos.

volàtil

La vida com un ocell petit que habita dins  d'aquest cos-gàbia de barrots massa prims,  massa separats  per on podria escapar en qualsevol moment.
La vida com el motiu que el reté a dins, malgrat saber que la porta és oberta.

electrolite

Inventes un sol a mida per a les cançons tristes que nien a la memòria i sonen en bucle quan la vida desafina. Domador de temps verbals rúfols, constructor de castells de cartes per a princeses despentinades, company d'aventures en alta fidelitat. Mans d'arbre, veu de fusta, abraçada amb voluntat d'arrel. Et voilà, my friend. Primavera'm els hiverns, vols?